Preparar-se per ser pares a l'estranger no és el mateix que fer-ho a "casa".

Quan ets a "casa" hi ha certes rutines establertes, per exemple, les proves rutinàries que li fan a la futura mama, tant abans de l'embaràs com un cop embarassada, són bastant fixes. Però quan ets a l'estranger has de començar a preguntar, informar-te i comparar. Més que res per si la realitat no s'ajusta al que espereu. Llavors toca, o bé esperar per embarassar-vos, o bé pensar de fer el seguiment a "casa" (el que pot resultar una mica car).

En el nostre cas específic, vam fer una recerca exhaustiva, no vam deixar coses en dubte. Primer ens vam informar del que és "normal" a Barcelona, sobretot en els hospitals públics, que diríem que són els mínims que necessita un embaràs. Després vam preguntar a amigues que havien dut l'embaràs aquí a Kenya i, finalment, vam demanar una visita preconcepció amb la doctora que ens havien recomanat. Podeu pensar que som uns exagerats, però de veritat pensàveu que ens embarassaríem a Kenya sense veure les instal·lacions, parlar amb metges o tenir el feeling d'altres que havien passat per la situació? Ni de conya! A veure si acabàvem parint darrere un arbust amb l'Edu vigilant per si venien els lleons.

Però tot això només va ser la prèvia. Durant una visita a Barcelona havíem de preguntar a l'hematòloga per les meves revisions; sí, de fet, ens podíem reproduir; si necessitàvem alguna cura especial... Per sort la resposta va ser que podia dur un embaràs normal (o tan normal com les altres dones), sense condicions especials i que les revisions ara només es basarien en analítiques, perquè de fet la possibilitat de recaiguda és minsa. També vam demanar una visita a la meva ginecòloga de sempre, que per sort no es va posar les mans al cap quan li vam dir que el tindríem a Nairobi i ens va ajudar amb totes les proves mínimes que ens haurien de fer i possibles complicacions. Ja de pas em va fer la revisió, que sempre va bé.
Com podeu veure, l'embaràs de l'Arnau no va ser cosa d'un accident o d'un "aquí te pillo aquí te mato". El que sí que no vam fer va ser comptar els dies d'ovulació i tots aquests esquemes complicats. Al segon més que ho vam intentar, patapam, prenyats.

En aquell moment va començar la marató de visites al metge, analítiques, ecografies... aprendre el vocabulari relacionat en anglès ajuda molt. Així com mínim entens el que t'expliquen. Tot l'embaràs ha transcorregut sense incidències (com mínim, sense incidències greus) així que hem seguit la rutina general, que s'assembla molt a la catalana, només que aquí, com que anem pagant sempre, volen fer més ecografies i més controls. Però això no fa mal i sempre és emocionant veure la carona del peque a la pantalla. El metge de les ecografies d'aquí Nairobi al que anem, és molt maco i sempre s'està molta estona explicant-nos el que es veu a la pantalla i intenta enganxar una imatge de la cara en 4D. La veritat és que és d'agrair, perquè quan vam anar a la Dexeus (també pagant), per tenir una segona opinió de si tot estava bé (aquesta és una altra, quan vius fora no sempre confies el 100% en els metges del país per bons que siguin i prefereixes una segona opinió dels de "casa"), ens vam endur una desil·lusió. Quina tia més borde, tampoc esperàvem que fes una masterclass d'ecografies, però com mínim dir-nos que es veia no estava de més, i amb més motiu, quan la futura mama va estar preguntant certes coses directament. Tota la resposta va ser "això sortirà a l'informe i a la visita ja us ho diran", això és passió per la feina!

De tota manera, no tot ha estat un camí de roses, Kenya no és un país on es cuidin molt a les embarassades, com mínim no on jo treballo. Sí que és cert que no som persones malaltes, ni de bon tros, però si delicades. Treballant a un laboratori el més normal és que els companys vagin una miqueta en compte amb els reactius que fan servir, i si n'hi ha cap que sigui bastant tòxic, o marxar a un altre laboratori o avisar de què el faran servir, aquí no. És més, vaig tenir diverses incidències amb companys fent servir reactius cancerígens i amb "management" per fer descontaminacions amb productes tòxics amb mi per allà voltant. No només això, sinó que aquí la baixa maternal són 90 dies, o sigui tres mesos, però si agafes dies abans del part, perquè ja no pots més, te'ls treuen per a després, així de fàcil. No sé si això a Catalunya és igual, potser si, però sempre tens la baixa per malaltia, que aquí està mal vista. Per mi, la baixa maternal és més pel nadó que per la mare, perquè la mare se suposa que en poc temps pot estar recuperada, però el nadó és el que necessita d'ella, com mínim aquests tres mesos. Per tant, la baixa anterior al part sempre hauria de ser per malaltia. La veritat és que em sento una miqueta culpable per no fer més pressió i agafar-me baixa abans del part (sigui la que sigui), em fa sentir que no sóc prou feminista o prou sindicalista (aquí això no existeix), però m'he deixat endur pel costum Kenyà i estant gairebé al final encara estic treballant al laboratori. Ara sabem que quan ens vulguem tornar a embarassar haurem de tenir aquestes polítiques de país o d'empresa en compte, perquè no és saludable per la mare ni eficient per l'empresa estar treballant fins al final.

Ara que s'acosta el dia D i l'hora H, pensàvem que tot estava llest, fins i tot nosaltres. Però... res més lluny. No se'ns va ocórrer res millor que mirar opcions de part en el món. Mira, només a Catalunya hi ha tantes opcions de part com dones donant a llum. Sembla que hi ha regles establertes, però si rasques una mica, comencen a sortir opcions de sota les pedres: part vaginal o per cesària programada (encara que no tinguis complicacions, que ja són ganes), epidural o respiracions, a casa o a l'hospital... Uau!!! En un principi ens vam sentir sobrepassats. Tantes opcions i nosaltres tan inexperts. Preguntar a les mares i tietes tampoc tenia massa sentit perquè l'últim embaràs el van tenir com mínim fa 31 anys. Preguntar als amics sí que ens va semblar una bona idea. Collons! Cadascú va tenir un part diferent i cadascú té una opinió diferent. Sempre ens quedava fer recerca. Sí, defecte professional, vaig començar a llegir llibres, blogs, articles de divulgació, articles científics... i posant-li el cap com un bombo a l'Edu amb tanta informació. També vam fer classes prepart Lamaze, sabem que n'hi ha de molts tipus diferents, però això és Kenya i tens classes Lamaze o res.

Finalment ens hem decidit per un part el més natural possible, sense epidural, sense oxitocina, treballant amb les posicions i respiracions... tot això en principi, perquè sempre poden sortir complicacions i que els plans se'n vagin al traste.
Nosaltres pensàvem que érem súper progres, perquè llegint blogs de catalans lo normal són els parts medicalitzats i intervinguts, però resulta que aquí a Kenya lo "normal" és tenir un part part natural.

Ja us explicarem com anirà tot i si finalment vam poder tenir tots plegats el part que volíem.