Internet és ple de gent explicant el seu part i ni que dir de blogs de pares i mares que expliquen les mil i una de l'experiència de ser pares. Com ja hem dit varies vegades, nosaltres no aspirem a tant, només volem explicar a aquells que ens coneixen i que tenen interès en les nostres vides a l'estranger com va anar el part de l'Arnau aquí a Kenya.

Tot va començar com a les 9 de la nit d'un diumenge. Bé, no, de fet tot va començar una setmana abans quan vam sortir de comptes. Com tots els ginecòlegs la nostra doctora quan va arribar el dia probable de part ja va començar a parlar d'induccions, primer de mètodes naturals i després de no tan naturals. Nosaltres vam començar provant els naturals, però res de res, allà no passava res. No ens vam impacientar però no ens agradava la idea de la inducció i ens vam començar a posar nerviosos. Se senten tanes històries terrorífiques sobre parts induïts que se'ns posaven els pels de punta només de pensar-ho.

Quan ja feia una setmana i allà no passava res de res, bé, no, mentida, sí que passava, de fet vaig trencar aigües, però la doctora va dir que allò no era trencar aigües, nosaltres inexperts ens la vam creure. Aquell dissabte vam anar a la doctora de nou i em va dir que com que no em posava de part, tot i estar 1 cm dilatada, que em practicaria un "membrane swep" que no és més que la separació de les membranes del nadó de la paret de l'úter, en teoria una altra mesura "natural" d'inducció al part. A banda d'això, ens va recomanar que mengéssim coses picants, que al matí em prengués Castor oil (oli de ricino) que és irritant per al tracte digestiu, que caminem molt i que practiquem sexe. Ho vam fer tot! Clar que algunes coses van ser més fàcils que altres donat la meva envergadura. La doctora ens va assegurar que si ho fèiem tot ens posaríem de part aquell mateix dia. Mentida!

El diumenge vam decidir d'anar al Chinesse barbaque que tenen menjar molt i molt picant, a veure si ajudava, ja que només ens quedaven com dos o tres dies per la temuda inducció. Dinem i a més ens demanem més menjar picant per sopar. A la tarda caminem bastant, la gravetat se suposa que ajuda. Però tot semblava igual, l'única diferència era que de tanta activitat ;-) estava súper cansada i que seguia perdent líquid amniòtic (en aquell moment no ho sabíem que era això). A la nit, sobre les 9h acabem de sopar el nostre menjar xinès súper picant i em notava rara, com que el sopar no se m'havia sentat bé, però clar, una que és delicada d'estómac amb tant de picant... A les 10h aproximadament tinc una primera contracció, jo crec que bastant forta, però com que diuen que fan tant de mal suposo que deu ser de les fluixes.

- Mira Edu que bé, ja arriba l'Arnau
- Vaig a començar a apuntar a l'aplicació del mòbil. Vols que posi alguna peli.
- Osti, Edu, una altra contracció
- Bueno, no pateixis, la doctora i la de les classes de Lamaze ens van dir que poden venir algunes de seguides però que fins que no siguin regulars i molt seguides no anem a l'hospital.
- Vale vale. Osti, un altre. Fan mal! Com aquestes siguin les fluixes no vull saber com seran les fortes.

L'Edu comença a fer-me els massatges que la profe de Lamaze ens va ensenyar, jo respirant com m'havien dit per relaxar-me, però les contraccions eren bastant fortes (tot i que manejables) i separades per 2-3 minuts. Ens vam espantar una mica i al cap de mitja hora de contraccions així ja no ens vam esperar més, agafem els trastos i cap a l'hospital.

El trajecte molt entretingut, proveu de tenir contraccions i que la carretera estigui plena de forats, ho fa tot més interessant i divertit! Un cop a l'hospital ens deixen aparcar a la mateixa porta i anem cap a la maternitat. Ara comença el surrealista. L'Edu havia trucat a la Dra. Carvalho abans i ens havia dit que a la maternitat confirmarien si estava de part i que llavors la informarien a ella. Vale, tot sembla correcte. Entrem a la maternitat, que el nostre ens va costar perquè a la nit no hi ha recepció a l'hospital i vas directament a planta però les portes estan tancades per seguretat i no hi ha timbre, per flipar. La noia de recepció ens veu la cara i no se li acudeix res més que dir-nos "Please, have a seat. I will call a midwife for you and he will come soon". El midwife (matrona) no sé si va venir "soon" o no, però a mi se'm va fer etern. Per fi ens col·loquen en un box i m'indiquen que em tregui tota la roba i em posi un camisó. A mi em sembla una miqueta exagereat per només mirar si estic de part (cosa que jo ja sabia de sobres, això o tenia les pedres més grosses del món al ronyó). Total, em trec la roba com puc (contraccions ara cada minut) i m'estiro a la llitera, primera tortura. El matrono em diu que ha de mirar de quants centímetres estic dilatada, sí que ho estic (estúpid de merda), vale, vale, endavant. El molt animal em va fotre la mà a dins i justament m va venir una contracció, li dic, i el paio en comptes de treure la mà, segueix allà. No us podeu imaginar el mal que em va fer, indescriptible. Però el que sí que us puc dir és que quan em vaig alliberar de la mà del torturador em vaig incorporar i vaig treure tot el sopar, senceret (un drama). Violència obstètrica, noooo, a penes. El torturador se'm queda mirant i em diu "My darling, I have to check your dilatation to be able to call the doctor". Els que em coneixen sabran la cara que vaig posar en aquell moment, odi és dir poc. De que anava aquell tio, no era una dona histèrica i quejica, estava de part i tenia molt dolor, és tan difícil d'entendre! Total, que quan aconsegueixo calmar-me li permeto que em torni a mirar la dilatació però que si tinc una contracció tregui la p--- mà el més ràpid possible. Quedem d'acord i em mira, estava de 6-7 cm de dilatació! És a dir, entrant de ple al "Active labour", amb raó em feien mal les contraccions, havia passat de cero a cien en una mitja hora o tres quarts. El torturador ens diu que ara trucarà a la doctora, però que primer l'Edu ha de fer el meu ingrés i que si tenim contractada una habitació a l'altra ala de l'hospital (la pija) que hi anem i preguntem si tenen habitacions lliures. Perdona! Pretenia que l'Edu em deixés sola en aquelles condicions sense ningú donant-me suport en un moment com aquell! Surrealista. Em miro a l'Edu i li dic "Que els hi donin pel cul i passa de tot, ni ingrés ni una altra habitació, me la pela i si tenen ous que em facin fora d'aquí. Jo no em puc quedar sola!". L'Edu que és molt més educat que jo li diu al torturador si no seria possible que ens quedéssim allà i que l'ingrés ja el faríem quan arribés la nostra doctora i s'ocupés de mi. De mala gana el torturador ens porta a una habitació de part de les d'allà i segueix insistint amb l'ingrès. No sé quina part de 7cm dilatada i contraccions cada menys d'un minut no havia entès.

Al cap d'una estona l'Edu li pregunta si ha trucat a la doctora i va el paio i ens diu que encara no. Serà possible! Total, que vaig entrar en pànic, com podia estar en unes mans tant filles de p---, com podia patir tan poca empatia, com podia ser que ens estès passant tot allò amb el que ens havíem preparat. Si fins i tot havíem fet classes pre-part, anat a veure les instal·lacions i havíem parlat amb infermeres i matrones. Com podia ser? Val a dir que això no va ajudar gens a què em relaxes i visques el part com havia llegit en tants i tants llibres, blogs i etc. L'Edu truca a la doctora i li explica la situació, ella diu que en menys de 20 minuts estarà allà. Els 20 minuts més llargs de la meva vida. El matrono, en veure que la cosa anava en serio i que no em podia estar quieta (em vaig arrencar les "corretxes" perquè no em deixaven moure, per altra banda no sé perquè me les va posar el molt idiota perquè no va mirar els resultats en cap moment) em va dir que si volia que portes el "gas", li vaig dir que sí. El molt inepte porta la bombona de gas i la deixa allà, sense explicar-nos com funciona, sort de l'Edu. No diré que el malparit fos un racista i que penses "Mzunga (blanca) de merda, ets una fleuma", però fa que pensar, oi? Finalment va arribar la doctora i em diu que vol tornar a mirar la dilatació. Noooo! Per què? Bé, és evident el perquè? Doncs perquè no es fia del torturador. La doctora em veu la cara de pànic i em pregunta. Li explico i li dic que no deixi que aquell animal em torni a posar la mà a sobre (ara pensant potser lo d'animal ho va malinterpretar, però m'és igual). Em diu que vale i que si tinc una contracció, evidentment traurà la mà. I així ho va fer, quan vaig començar a tenir una contracció va treure-la, va esperar que es passes i va tornar-hi. Que bé que a més té les mans petites. Conclusió de la doctora, estic dilatada d'uns 7 cm i em trenca la bossa d'aigües per baix (estava trencada per dalt per això perdia liquid lentament durant tota la setmana anterior) així que ara sí que perdo tot el líquid. Encara més dolor! La doctora confirma que el nen no ve de "coronilla" sinó que ve de cara i per això em fa tant de mal, els cm de cap que han de sortir es multipliquen. Merda! I quina solució tenim? La molt temuda CESAREA! Ara calia decidir si amb epidural o amb anestèsia general. Doncs bé, més males notícies, com que tenia tant dolor que no em podia estar quieta només podia optar per anestèsia general.

En 20 minuts ja tenien el quiròfan preparat, em van traslladar, es van vestir de "buzo" i va venir l'anestesista (que va trigar perquè no l'havíem contractat perquè volíem un part totalment natural i no estava al tanto). Em vaig aferrar al seu braç implorant l'anestèsia promesa, que no em podien posar encara perquè evidentment volen que passi el mínim d'anestèsia al bebè. Finalment m'adormen, l'última cosa que veig és l'Edu vestit de "buzo" entrant al quiròfan. Bé, com mínim l'Arnau veurà al seu pare. En menys de mitja hora ja havien acabat i em traslladaven al post-operatori.

El que va passar en aquesta estona ho sé perquè l'Edu m'ho ha explicat.

Edu: Bé, tornem una miqueta enrere que ens hem deixat detalls... Tal i com ha dit l'Anna, la baixen cap al quiròfan i arriba un moment en què ens separem. M'haig de vestir de "buzo". Un cop vestit em deixen en una habitació però no em deixaven entrar al quiròfan perquè es tractava d'una C-section d'urgència. Finalment, la doctora em veu i em diu que cap a dins, que faria una excepció perquè a ella (que feia l'operació) no la molestava que estigués a dins. Així que un cop al "theatre", triguen a anestesiar l'Anna fins que sigui el moment de tallar perquè afectés el  mínim possible a l'Arnau.
Un cop està tot llest, l'adormen i a operar. Tot va anar bastant ràpid. En el moment que treuen a l'Arnau, aquest ja protesta (està en els gens). Havia nascut un petitet de 3,180 kg i 50 cm (perquè serà que tots els bebès fan 50cm, no serà que els hi posen a tots la mateixa alçada?). Totes les proves correctes, test de APGAR 9/9/10, i em diuen d'anar amb ell a dalt a la "nursery" i fer tot el papeleo. El deixo allí (pobret) i a fer la burrocràcia. Un cop acabada vaig a buscar a l'Arnau i anem cap a la "nursery" de l'ala pija a esperar a la mama. Un parell d'hores més tard pugen a l'Anna a l'habitació i l'Arnau es presenta, molt petitet, dient tinc gana!

Anna: de seguida es va enganxar al pit i va mamar les seves primeres gotetes de llet, perquè com us podeu imaginar massa massa no en sortia. Això em va fer molt feliç perquè, malgrat totes les històries nefastes que t'expliquen que si no s'agafa al pit durant la priemra mitja hora ja esteu perdut, no són la norma. A partir d'aquell moment ja no ens vam separar, quan no estava mamant estava sobre meu, dormint, jugant... i a la cunita de l'hospital si va estar ben poquet, pobre, com havia d'estar allà sol.
Finalment, tot i haver fet l'ingrès molt tard, tot i que no vam anar a l'altra ala de l'hospital "quan tocava" i tota la pesca, vam estar en una habitació súper pija que era doble i fins i tot tenia sala de visites! I pel mateix preu.

Que què es podria haver fet millor? Milions de coses:
- La doctora podria haver pres seriosament la trencada d'aigües, encara que no fos espectacular. L'Arnau podria haver agafat una infecció.
- Em podrien haver posat les "corretges" a les últimes revisions per saber si tenia contraccions encara que no les notes.
- Nosaltres hauríem d'haver demanat l'epidural només entrar? Però que sabíem que allò no era el "normal"!
- El torturador podria haver tingut més empatia i no haver-me creat un estat de pànic ni dolor innecessàriament.
- El personal mèdic no m'hauria d'haver deixat sola en cap moment ni haver-me tractat d'histèrica.
- A les ecografies no es veia que el nen venia de cara? Si no es pot veure, de debò metges del món, milloreu-ho!
- La doctora hauria d'haver anat a l'hospital directament i no haver confiat amb les matrones de torn? (donat que després vam veure que no és que hi confies massa en el tornturador)

Aquesta és la història del naixement de l'Arnau Reñé Lacasta (sí, sí, finalment el cognom de l'Edu va el primer), no va ser un part maco, no vam viure les primeres experiències d'una manera normal, però ara, després de 7 setmanes hem recuperat el temps perdut, el vincle està més que fet, la lactància va prou bé (ja farem un post explicant les aventures de la lactància a Kenya) i estem tots contents. Sobre la cicatriu? A mi les cicatrius me la porten fluixa, després de trencar-me la clavícula, que em fessin biòpsies, marques de quimio i de radio, us puc dir que la marca de la cesàrea és fins i tot maca perquè em recorda i em recordarà l'Arnau i no alguna cosa dolenta.