Fer obres a casa sempre comporta un risc, entenent per obres des d’arreglar un endoll fins a canviar la coberta. A Kenya aquest risc es multiplica x1000. No ens referim a un risc per la salut, que també, si no al risc de “Quedarà encara pitjor que com estava?”.

Per posar-vos en antecedents, nosaltres sempre ens hem fet les reparacions i millores a casa, no contractàvem  ningú. Primera, perquè ho sabem fer i segona per falta de pasta. En el meu cas, he vist pintar als meus pares des que era un nadó, he netejat sòcols de pintura des que podia agafar un drap i pintat des que va quedar un “rodillo” lliure. En el cas de l’Edu, és fill d’electricista així que ell es l’expert elèctric i ara és mig fuster (això sense comptar que és Arquitecte Tècnic, o sigui que de construcció en sap). Us posem en antecedents perquè veieu que quan ens queixem és amb raó i amb coneixement de causa. Sabem quan es triga a pintar una paret o a reparar un terra.

Quan ens vam enterar que estàvem embarassats de seguida vam pensar de fer una habitació infantil. L’Arnau no hi dormirà i segurament no hi farà massa vida a dins, però ens feia gràcia tenir una habitació ben mona on guardar les seves cosetes i que no fos com les altres, que podríem dir que són retro-vintage però la veritat és que són lletges i velles (des dels 70’ sense canvis ni millores).

   El primer que volíem fer era pintar l’armari “empotrat”. Perquè us feu una idea, les portes de l’armari són de la xapa més dolenta que us pugueu imaginar i amb més de 40 anys. A més, per aquesta casa han passat com mínim dues famílies amb criatures. Així que us podeu imaginar com estaven.

Per fer el polit i pintat de blanc l’Edu va contractar a un “chapuzas” que coneixia d’enginyeria de l’ILRI. Ho va fer prou bé i ràpid, tot i que no va pintar com a nosaltres ens hagués agradat, però pels estàndards Kenyans estava de p.m.

Ara li tocava el torn a l’Edu, ja que jo no podia pintar a causa de l’embaràs. No és que surti a cap llibre sobre l’embaràs o que la ginecòloga ens ho indiques expressament però estem segurs que l'aiguarràs no és bona pel desenvolupament dels fetus. Volíem pintar a ratlles de colors i va costar lo seu (els materials aquí no són dels meus bons: pinzells, cintes…), però després de varies frustracions de l’Edu finalment va quedar molt xulo (només cal mirar la foto). També va pintar els prestatges i els calaixos. El resultat va ser que l’habitació quedava moltíssim més alegre.

Que creieu? Que ens vam aturar aquí? Nooo. L’Edu cada cop que anava al súper tornava amb noves idees o amb cosetes per decorar. Així que ara tenim “ARNAU” escrit a la porta, una girafa per mesurar el creixement a la paret, uns animalons a sobre d’una calaixera…

Però… que fas quan encara et queda pintura de l’armari? Doncs fer un marc de fotos amb una finestra vella. Va manar als “encants vells” de Nairobi, és a dir, a un "xatarrero" que té una “parada” a un costat de la carretera i li vam comprar una finestra que no tenia termites i que mantenia l’estructura de finestra de la cinquantena que devia tenir allà. El manetes de l’Edu la va polir, pintar, fixar els vidres nous… total, que va estar entretingut. El resultat final molt guapo, ara només cal que l’Arnau neixi per fer-li mil fotos i penjar-les.

Fins aquí tot anava genial, l’habitació estava acabada i súper maca però el terra de bambú de tenia peces soltes i ens va semblar una molt bona excusa perquè ens ho arreglessin dient que era perillós pel nen. Total, que comencen les obres faraòniques per reparar no més d’un metre quadrat de terra. Primer la constructora (aquí es fan dir constructores, però és el que a casa entenem per chapuzas) envia a tres ineptes que devien trobar pel carrer a fer pols i liarla, perquè no van fer res més que embrutar. Així vam estar dues setmanes, amb la casa empantanegada i sense veure cap avenç. En acabat teníem el terra de l’habitació tot aixecat i que els tres inútils no sabíem que fer perquè la cola i fusta que estaven fent servir no eren compatibles i, oooh sorpresa, no enganxava. Com us podeu imaginar, ens vam queixar, llavors van enviar al tio que en sabia. Collons! I perquè no va venir abans o simplement no començar fins que aquest tio pogués venir. Doncs, perquè això és Kenya i funciona així. L’expert en terres va haver d’arrancar tot el que havien fet els altres 3 dropus i començar de nou. Al cap de 3-4 dies ja ho havia acabat tot: posar la base, les peces de fusta nova, polir-ho i envernissar-ho tot. Que contents! Ja teníem l’habitació acabada del tot! Això era un divendres a la tarda, així que la Loyrine ja havia plegat i ens va tocar netejar-ho tot a nosaltres, quina il·lusió ens va fer pagar a algú per netejar i que acabin les obres en divendres tarda i que ens toqui a nosaltres fer-ho o viure entre merda tres dies. Vam treure pols fins i tot de les parets.

Però… que passa? Perquè tenim una muntanya enmig de l’habitació? Tot el que havien “reparat” s’estava aixecant fent muntanya. Noooo! I ara que? No volem haver d’agafar el piolet per arribar als bolquers de l’Arnau! Haurien de tornar a començar? Portem 3 setmanes per reparar un p*** metre quadrat!

La setmana següent (a finals, no us penseu que es van estressar i van venir corrents) va venir l’”expert” i ho va reparar, per sort, sense fer massa merder. Va trigar dos dies més en acabar (un mes en total per reparar un metre quadrat de terra) i ara sí que sí, ja teníem l’habitació acabada.

Això que us expliquem és només un tastet de la ineficiència que caracteritza a aquest país. Primer, t’envien a tres inútils que no saben que fan i només embruten perquè no sigui dit que no han començat les obres. Després t’envien a l’”expert” que de fet l’única diferencia que té amb els anteriors és que té una miqueta d’experiència i més sentit comú, però no us penseu pas que posen als 3 inútils amb el que en sap per aprendre, noooo, perquè? Si la seva feina ja l’han feta, cabrejar al client. Resultat, una feina que es podria haver acabat en 4 dies van trigar 4 setmanes, exposant als clients (nosaltres) a pols, vernissos, dissolvents… durant tot aquest temps.

Aquesta mateixa “constructora” ens està fixant unes portes anti-nens a l’escala i també l’estant liant que dona gust, però aquesta serà una altra historia.

Ara podem dir que l’habitació de l’Arnau està acabada i malgrat els mal de caps ha quedat prou bé. Ja ens direu que us sembla. La “moraleja” de la historia? NO FEU OBRES A KENYA! I si voleu reparar algo… apreneu i ho feu vosaltres mateixos.