Per fi, després de veure de passada aquest volcà com 20 vegades anant a altres llocs i dir en totes les ocasions “que xulo que seria pujar al cràter i mirar cap a dins” (molts podrien pensar, lo guai seria escopir a dins o pixar com si fos un mega water, però aquest és un blog per tots els públics, encara que diguem més tacos que a sálvame, bé, no és impossible).
Doncs com dèiem, que per fi vam anar al Mount Longonot, que és un volcà inactiu (però calentet). El periple va començar el divendres quan a les 17h en Remi va arribar a casa per agafar la carretera.
Osti que no hem presentat als integrants d’aquesta aventura: Birthe (alemanya), Remi (francès), Aref (Kenya descendència india, crec), ligue de l’Aref (de Perú però no ens recordem del nom), Mathias (alemany), Edu i Anna (catalans). La sortida l’organitzava en Remi a través del MCK (Mountain Club of Kenya), aposta segura perquè fos guai i per acabar amb més esgarrinxades que si ens tiréssim de cap contra un cactus. En Remi és el que va organitzar la sortida a Tsavo West l’any passat, on em van picar les abelles (Anna), i vam acabar tots rascats pels arbustos carnívors, potser vosaltres no us recordeu, però jo us asseguro que ho tinc gravat a la memòria.
Bé, el viatge potser va començar divendres però l’aventura en si es va iniciar el dissabte ben d’hora ben d’hora. Com podeu veure en la imatge de satèl·lit (cortesia de google maps) vam començar des de la gate, però de seguida vam sortir del camí, per posar-nos de ple en el bush. Locos!!! Nooooo. És més divertit perquè veus més animals i els sorprens, així que no saps mai que pot passar (anàvem amb ranger). De fet, vam espantar uns búfals (500-600 kg per cap) que per sort van marxar en direcció contraria a la nostra.
La ruta va ser la següent: gate (entrada), ens desviem del camí principal per anar al cràter satèl·lit, donem la volta per d’alt (no escopim, ni pixem), anem al cràter gran i fem una part del ring, baixem cap a l’interior del cràter (això ho fan un grup o dos de sonats com nosaltres a l'any), dinem a l'ombra, tornem a pujar, tornem sobre els nostres passos fins que comencem a baixar de camí cap al lodge, arribada al lodge (aquesta vegada anàvem de pijos) i cervesseta freda pels campions (bé, van caure unes 2 o 3, perquè érem súper campions).
Coses remarcables: ara ja sabem perquè només baixa un o dos grups dins del cràter a l’any. Hi ha una pendent de… 60 graus? I vas pole pole baixant i de cop el de d’alt rellisca i cau sobre teu, o et tira algunes roques al cap, o fa una calor que espanta i hi ha moltíssima pols… o et cagues en la puta per haver tingut 30.000 esquinços als turmells i que cedeixin a la primera de canvi… total que quan arribes a dins del cràter mola perquè veus com l’aigua de la pluja que s’ha filtrat per les roques poroses puja en forma de vapor que crea una atmosfera màgica (és conya, hi havia una miqueta de vapor i prou). I després d'això tocava tornar a pujar, llàstima de cames curtes. De tota manera, i malgrat les queixes (i les tiretes del dia després), ens ho vam passar molt bé i vam riure molt.
Una altra cosa remarcable és que els Kenyans-kenyans (moltes generacions a Kenya, ho diem així per no ser racistes i dir black-kenyans, terme molt utilitzat aquí) són uns porcs (això no és racisme, el que és porc és porc i ja està, si de cas seria pejoratiu pels porcs). Pel camí principal hi havia tot de bosses de plàstic, ampolles, embolcalls… perquè resulta que els senyors i senyores kenyans els tiren a terra pensant que desapareixen per art de màgia, o perquè els hi sua la… (ai, que és un blog per tots els públics), els hi és igual "enguarrar-ho" tot, algú ja ho netejarà (o no).
Després d’un sopar de 3 plats (de campions) i de dormir i barallar-nos amb els mosquits golafres va arribar diumenge. En Remi, l'Aref i en Mathias van anar a muntar a cavall pel parc natural (no hi ha predadors) i ens va fer tanta enveja (sana) quan ens ho explicaven tot esmorzant que amb l’Edu ja ens hem apuntat a una Horse Riding School per aprendre a anar amb cavall tot solets. Nosaltres, com bons pixapins, vam fer una excursió a les 11 i pico amb un Sol que queia que semblava que t’anés donant collejas a cada pas. Sort que en Remi coneix tots els camins i vam dinar de picnic a l’ombra.
Aqu es va acabar l’aventura, bé quedava la tornada per les carreteres Kenyanes que, com ja hem dit mil vegades, sempre és un esport de risc.
Per cert, aquest viatge el vam fer fa dos caps de setmana, però el passat finde vam fer la nostra primera classe d’equitació. Per partir-se, però no nosaltres si no els cavalls que fotien el que volien i quan volien. La propera serà millor i potser acabarem amb menys mal de cames i de cul.