El dia 11 d’agost van arribar els nostres visitants més esperats, però els preparatius per la seva arribada van començar molt abans. Diguem que uns mesos abans. Entre contactar amb la Shiku pels viatges (safaris, hiking, pesca…) fins a netejar la casa a tal punt de poder menjar sopes a la tassa del wàter. No us enganyarem, que vinguin els sogres (per ambdós costats) ens va posar una miqueta nerviosos, volíem que tot fos perfecte, innocents…

Com dèiem, el dia 11 d’agost van arribar els visitants, composats pels pares de l’Edu, la meva mare, me germana i el Francesc. La primera en entrar a casa va ser la meva mare que amb un radar digne de iaia va detectar on era l’Arnau, el va agafar i “axuxar”, i després em va dir “hola”. L’Arnau, que semblava que s’olorava la que li venia (o perquè ens notava nerviosos) estava despert i va poder gaudir del moment (eren les 9 de la nit!). Mentre, la Mire i el Francesc estaven traient maletes del taxi i despedint-lo. En entrar, la tieta també va estar encantada de veure al petitó i de dir-li les mil i una moneries, la iaia, però no el deixava anar. Potser pensava que marxaria corrents ;-).

L’Edu i jo ja havíem organitzat la casa i havíem adjudicat habitacions per cadascú, així que mentre esperàvem a que arribessin les pizzes… ai no, que esperàvem a l’Edu i als seus pares, els vaig encaminar cap a la seva habitació i els vaig ensenyar la casa. Els tres dormirien a l’habitació de l’Arnau (si, si, aquella habitació on l’Arnau no hi dorm però sí que hi juga), els joves a terra i la meva mare en el llit, els anys donen avantatges.

Ara tocava l’arribada dels altres avis, per sort l’Arnau continuava despert. Qualsevol es posava a dormir amb el xivarri que hi havia. El peque va posar bona cara i va dedicar alguns somriures, però estava molt cansat i no va trigar a fer-nos-ho saber. De tota manera, encara quedava conèixer un altre membre de la família, el Tro, que havia anat a casa l’Anne a jugar amb la Doris i el Papu, així estaria cansat i es portaria millor. Tots els visitants, que devien estar cansadíssims i els hi agraïm infinitament, van anar a donar una volta amb el sonat del Tro per fer-se amiguitos. En un principi semblava que tota anava bé, però un cop a casa va tenir algun que altre problemilla d’adaptació, “que feia tota aquella gent a casa seva!”.

Per l’Arnau i per mi el dia arribava al seu fi, així que a menjar la pizza corrents i a dormir que demà serà un altre dia. L’Edu va organitzar als seus pares en una altra habitació (com dèiem, els anys donen avantatges) i els va ensenyar la casa. Després d’esperar tants mesos ja els teníem a tots aquí.

Us hem detallat molt l’arribada perquè va ser un moment molt emotiu ple de nervis i d‘emocions. Conèixer l’Arnau per primer cop, que el Tro es portes bé, que la casa estès preparada, que ho trobessin tot bé… Però no seguirem detallant el dia a dia, seria una miqueta massa.

A part de conèixer a l’Arnau havíem preparat una sèrie d’activitats que no et pots perdre si vens a Kenya, també havien de conèixer el país i una miqueta les seves gents. Els vam separar per algunes activitats entre joves i no-tan-joves. Tots van anar al Elephant Orphanage, Giraffe Centre, Mount Longonot (els joves van fer tot el ring del crater i els no-tan-joves, van fer… bé van fer el que van poder), Massai Market, Naivasha (els joves van dormir a dins el parc amb les hienes i van fer el camí de Tom Raider i els no-tan-joves van anar amb l’Edu amb cotxe i van dormir en un hotel que no estava gens malament a fora del parc. Com a “guinda del pastel” també van anar al Massai Mara on van veure els nyus crear el riu. Quina enveja més malsana que vam sentir quan en ho van dir ;-) Que no que no que ens vam alegrar molt per ells (grrrrr).

Els joves, a part d’aquestes activitats, també van anar a pescar a Mathioya, on no van pescar res però s’ho van passar molt bé. Quan l’Arnau sigui més gran li direm a la Shiku que ens apunti a aquesta sortida.

El no-tan-joves van fer activitats més tranquil·les. Van anar al Nairobi National Park (cotxe) i al Karen Blixen Museum. Un altre rollo més calmat. L’Edu, l’Arnau i jo ens vam apuntar al que vam poder. Cal recordar que a l’Arnau no li agrada el cotxe així que només vam anar a les coses de Nairobi i a Naivasha, que ens va costar 3 parades de cotxe i una enrabiada monumental per part de l’Arnau. A part, jo havia començat a treballar de nou feia una setmana i no era plan de demanar-me dues setmanes senceres de vacances. Ens guardem les vacances per Nadal que vindrem 3 setmanes!

Ens hagués agradat que viatgessin a la costa, que és molt xula i relaxant, però no van tenir prou dies. La propera vegada, potser com a viatge de noses?

Els primers visitants que van marxar va ser la meva mare, la Mire i el Francesc. Ens va fer molta pena que marxessin i ens va quedar un run run de voler ensenya'ls-hi més coses de Kenya i que passessin més temps amb l’Arnau. Les nostres portes sempre estaran obertes perquè torneu quan vulgueu.

Els pares de l’Edu es van quedar 10 dies més, on van poder gaudir de bon temps, d’alguna sortida més per Nairobi i del peque. Van ser uns dies més relaxats, on van poder veure més com és la nostra rutina diària i la nostra vida a Nairobi ara que som pares, que com us podeu imaginar, no és la mateixa vida que dúiem abans. És infinitament més interessant ara.

Finalment, el dia 4 de Setembre els nostres últims visitants van marxar i la casa es va quedar buida, amb els 4 ocupants inicials. Una miqueta moixos però també amb ganes de tornar a la normalitat.

La convivència sempre es complicada, això tothom ho sap, però si ajuntem dues famílies diferents amb un net en comú convivint en un país diferent i a casa dels fills… es produeix un cocktail molotov. Si pregunteu a les dues bandes us diran, “no nen/a, no! Que va estar molt bé i ens vam dur molt bé!” Creieu el que vulgueu. És normal i ja ho esperàvem, per sort tenim un cunyat que és un 10 i que ens va ajudar a entretenir-los a tots.

Ara toca la nota una mica emotiva, com mínim per part meva. En aquest viatge només va faltar una persona perquè fos rodó del tot, algú que hagués gaudit com un “enano” veient lleons i caminant per les gorges de Tom Raider, algú que hagués fet conyes per alliberar tensions quan tocava, algú que hagués gaudit del menjar, que segur que hagués volgut anar a la costa a fer snorkel… algú que va estar present, com sempre ho està.

Acabem aquest post invitant-vos a venir a Kenya, que no us espanti, és un gran país amb molt que oferir. I nosaltres, com sempre, us ajudarem amb el que puguem perquè ho gaudiu i us endueu un bon record. Esteu tots convidats!