Bé, ens hem endarrerit una miqueta amb el blog, però quan llegiu la de coses que hem fet ho entendreu. Explicarem la història per ordre cronològic i prepareu-vos perquè si per explicar 2 o 3 dies ocupem com 3 pàgines al "word" imagineu-vos 19 dies d’aventures i desventures.

Integrants de l’aventura africana: Mire, Noe, Rufas, Glòria, Anna i Edu.

Ui ui ui ui quins nervis! Que les nenes arriben demà! (I les molt cabrones arriben súper d’hora, a les 6:30 del matí). Que ens falta demanar “prestao”? Que ens falta comprar? (ja sabeu que sóc una estressada de la vida i tenint en compte que mai abans havíem tingut visites a casa… aneu traient conclusions). Passem llista, tenim matalassos suficients? Sí. Tenim menjar? Sí. Tenim tovalloletes higièniques per 6 culs? No, que ve la Glo. Bé, sembla que ho tenim tot.

Com sempre aquí Kenya, ens llevem ben d’hora ben d’hora i anem a l’aeroport (per cert, en aquest país s’aixequen ben d’hora ben d’hora i us puc assegurar que no són imparables). Ja surten, ja surten! Karibu Kenya! Abraçades, petons… un deliri d’amor (fins i tot l’Edu va repartir petons a tort i a dret). Ja en teníem 3 aquí, ens faltava la quarta que arribaria dos dies més tard.

Van arribar súper rebentades, però això no ens va frenar per putejarles una mica i dur-les a fer una mica de turisme, encara que fos d’estar per casa. Primer, anem cap al pis a deixar tots els trastos. Oooooh quin pis més macoooo, ostia quin sofà més incòmode (no van dir cap de les dues coses però sé que ho van pensar, com mínim la primera). Segon, esmorzar al Mama’s perquè es traguessin una mica la por del trànsit de Nairobi i perquè no dir-ho, perquè és l’únic lloc que hem trobat on els croissants tenen gust de croissants, i que fan pa de veritat no la merda de pa de motlle que no sé perquè està més estès que les baguetes. Aquest segon contacte (el primer era el trànsit sempre excitant de la ciutat) els va agradar bastant. Tot seguit agafem els "bàrtuls" i cap l’IRLI a passejar (és on treballem, sí, sí encara que no ho sembli a Kenya hem vingut a treballar). Vaya putada eeeeh! A joderse que ens hem hagut de llevar molt d’hora.

A la tarda, però, sí que vam deixar que es peguessin unes bones becaines (2-3 horetes bones) per carregar piles. A la nit, per fer l’aclimatació a Àfrica més gradual les vam dur a sopar a un lloc semi-africà / semi-europeu, per no fer el xoc tan heavy. Tot un èxit! Introducció al món Africà superada (frase copiada de la Meritxell Ros “Introducció al món asiàtic”).

Segon dia, que collons podem fer si no està la Rufas aquí? Res que sigui súper emocionant... mira anem a l’Arboretum que és maco i s’hi pot passejar i anem caminant per veure una mica el barri. La veritat és que va ser una mica rotllo, però dinant en un lloc local una mica de cabra i pollo amb cachumbari amb bitxo verd picant i anant a la tarda al Safari Walk del Nairobi National Park ho vam arreglar. En principi no hi volíem anar perquè, sent sincers, anar a una espècie de zoo quan tens els animals vivint en llibertat a dues passes... no és súper motivant. Però al final ens ho vam passar teta perquè quan anaven a tancar ens van deixar acompanyar als rangers per posar els animals a les gàbies, en teoria no ho podem explicar més perquè vam prometre als senyors rangers que no ho explicaríem però... (guiño guiño, no ho expliqueu a ningú). Vam poder tocar alguns animalons, uns altres com els lleons i els guepards els vam veure de molt a prop, vam fer fotos molt molones... total, que el que havia de ser una tarda avorrida es va convertir en emocionant. Això és el que té Kenya que les normes estan per trencar-les i que mai saps que et trobaràs ni que passarà.

A dormir d’hora que demà ve la Rufas i com no, arribarà a les 6:30 com les altres nimfes. Cony! Que potser no arriba! Ens envia un missatge dient que a Barcelona plou a bots i barrals i que el vol no surt, després que sí que surt però que no arriba al d'Amsterdam, després que sí que arriba, després que no, que sí, que no, que sí, que no, que caiga un chaparrón (a no que això ja estava passant). A la que la Rufas ens va informar que sí que agafava l’avió ens en vam anar a dormir, això si súper preocupats (us ho podeu creure o no).

L'endemà com que no sabíem si el vol arribaria a l’hora o no ens vam llevar ben d’hora ben d’hora. Arribem a l’aeroport a les 6:30-7:00 i veiem que el vol va amb retard de dues hores, bueno… esmorzem, passegem… seiem, ens aixequem… anem mirant pel voltant i tot eren cartells de noms espanyols i catalans. Bueno… com mínim estarà acompanyada. A les 10 (aprox.) surt la Rufinyas, uijuuuuu, collons quina cara que porta. Resumint, després dels nervis de Barcelona resulta que els hi van dir que no arribarien al vol d’Amsterdam, però com que la Rufas és esportista (ejem ejem) va dir, “vaig corrent (que serveixi de pre-temporada) fins al vol Amsterdam-Nairobi que fijo que el pillo”, i sí sí, el va pillar, però les maletes ni de conya les van traspassar. En arribar a Nairobi va haver de posar la reclamació i sortir de l’aeroport con lo puesto. Quin inici de viatge més prometedor. Com que els catalans som gent positiva la Rufas només anava dient: “segur que la maleta no arriba, jo que m’havia comprat roba nova per venir...” Nosaltres anàvem dient que a Kenya poques coses funcionen bé, però la recuperació de maletes és una d’elles, que no patís.

Com ja havíem promès, a l’última en arribar no la vam deixar dormir, ens havia fet esperar 2 hores a l’aeroport, ens havien de venjar una miqueta. Apa, cap al Nairobi National Museum, que és molt maco. Ooooooh que maco, oooooh que avorrit. Em descobert que quan un ve a Kenya no vol veure museus, vol veure animals vius, qui ho anava a dir  ;-).
En acabar del museu i veient que la Rufas s’anava recolzant a les parets per fer una becaineta vam decidir que ja era hora de dinar. A la tarda per acabar-la de putejar ens vam encaminar cap al centre de la ciutat, sempre tranquil i agradable, per pujar a l’heliport del Conference Centre per veure tota la ciutat. Que maaaaco... Vam enganyar a un xavalín que estava amb la xicota perquè ens expliques el que es veia des d’allà. Sguíem sense veure un punyetero bitxo salvatge (a part dels mega ocells de l'autopista). En aquell punt la nouvinguda ja ens va dir... “nenes, o anem cap a casa a dormir una mica o em cauré aquí mateix”, bé la venjança havia acabat. A la nit, repetim Tamambo Restaurant que a la Glo li va agradar molt i així la Rufas també tenia una introducció a Àfrica més progressiva.

Dia 4, ara sí que si, ara ja toca veure bitxos vivitos y coleando. Oooooooh que monos... ooooooh que guapos... oooooh que graciosos... us preguntareu on vam anar doncs, ni més ni menys que a l’Elephant Orphanage. Us podeu imaginar, 5 ties i l’Edu mirant bebès elefant... els uiiii, oooooh, aaaaah estaven en boca de totes. A més era dia d’escoles i estava ple de nens peques amb lo que els uiii, oooohhh i aaaaah també anaven pels peques Kenyans.

Un cop els elefantets van marxar i nosaltres vam comprar els records pertinents (potser allà els souvenirs són una mica més cars que a altres llocs però aquí col•labores en alguna cosa més que en la butxaca del venedor) vam anar a dinar al Giraffe Centre. Vam cometre un error, que va ser anar a donar menjar a les girafes abans de dinar nosaltres... i ens va fer una miqueta de fàstic (a unes més que a altres). Igualment, la gana va poder més que les nostres angunies i vam dinar igualment.

Ring, ring... ring, ring... trucada d’una companya de feina (Tatjana, la noia amb la qual vam anar al Mount Kenya i a Rwanda a veure Goril•les), “escolta, que la maleta de la teva amiga ja ha arribat a l’ILRI, la podeu recollir quan vulgueu” (evidentment no ho va dir en català, però com que ja som uns cracks de l’anglès... doncs com si ho fos, els 6 som uns craks de l’anglès, total si ens diuen el contrari no ho entenem). A la Rufas ja li va canviar la cara, tindria calces pròpies! En acabar de fer-nos fotos amb les girafes babosines vam anar cap a l’ILRI i allà estava la maleta vermella més esperada del món, i va trigar menys de 48 hores en arribar, perquè després critiquem Kenya.

Quin dia més emocionant, hem vist animalons, els hi hem donat menjar... a somiar amb girafes i elefants.
Sense saber massa bé on anaven l’endemà ens vam llevar... com ens vam llevar? Exacte, ben d’hora ben d’hora, per anar cap al Hells Gate National Park. Que bé! Érem 6 en un cotxe de 5 places. Com ja deveu estar pensant, una anava al maleter (ho dic en femení perquè l’Edu ens va fer de driver durant tot el viatge així que difícilment podia anar al maleter). Anar al maleter no està malament del tot quan va buit, però quan portes roba de 6 persones, càmping gas, 3 tendes de càmping... doncs la cosa ja no mola tant. Però com que som unes campiones i vam fer varies parades ho vam superar sense problemes. Durant el viatge vam veure les impressionants vistes de la vall de Rift, realment es pot veure com la terra es va separant deixant la vall al mig.

Vam trigar 2 hores i mitja en arribar al llac Naivasha, però ho vam aconseguir. Com és de llei, tal com vam arribar vam fer el safari boat. Una cosa relaxada i guai perquè veus hipopòtams de bastant a prop.

En acabat dinem, plantem les tendes, recollim fusta per la foguera espanta animals i a la tarda donem una volta caminant pel parc. Sí, sí caminant! Vam veure molts animals: búfals, zebres... i quan ja tornàvem cap a les tendes perquè es feia fosc vam tenir la sort de veure unes hienes, de fet, era una família de hienes, peques i grans. Ui que bé! Nosaltres dormim a menys d’un quilòmetre d’elles i sense ranger. Jo crec que en aquell moment les 4 guiris van pensar que l’Edu i jo estàvem sonats de fer-les dormir allà, amb lo xungues que semblen les hienes per la tele. De tota manera, la perillositat de les hienes es va veure una mica menguada quan ens vam intentar apropar a elles caminant i van sortir corrent.

Arriba la nit i aquí va començar l’emoció, encenem el foc que ja teníem preparat per espantar els animalons i comencem a preparar el sopar. Com que som gent preparada i molt guai, dúiem be per sopar, però no unes mitjanetes finetes si no... bé una tarugos importants. Us podeu imaginar, uns pixapins enmig de la sabana intentant cuinar tarugazos de be amb foc de camp. Crec que vam trigar com dues hores en cuinar-ho un cop ja vam tenir el foc fet. Som uns cracks, ho sabem. Total, que entre cuinetes i no cuinetes ja va començar l’odisea escatologica de la Glo, no donarem detalls sobre el tema perquè qui la coneix ja sap que va passar i qui no s’ho pot imaginar. Fent-vos cinc cèntims us diré que no hagués calgut el foc per espantar els animalons salvatges. Quan ja era ben fosc i tot estava en silenci les hienes van començar a riure. Ui quins nervis, quina emoció.... quin de tot. Posem més llenya al foc que estem una miqueta cagades. L'Edu i jo ens vam fer els xulos dient que no ens feia por... je je je sabíem que no passaria res però les formiguetes a l’estómac també les teníem. L’Edu, de tota manera, va agafar el cotxe per donar una volta i mirar si estaven a prop, i no ho estaven. Realment vam acabar molt cansats de tot el dia d’emocions i no vam trigar a anar a dormir, a terra “como está mandao” en aquests casos.

L'endemà va ser graciós veure com tots ens llevàvem fets un 4 i amb lleganyes. El que no va ser graciós va ser saber que l’odissea de la Glo va continuar tota la nit. Per tant, l’aventurilla del matí es va haver de canviar, més que canviar es va haver d’adaptar. Ens vam encaminar cap a les Gorges del Hells Gate tots plegats, amb la idea d’uns fer només un trosset i després fer un safari en cotxe (Edu i Glo) i les altres acabar el recorregut (Noe, Rufas, Mire i jo). Va ser molt divertit, sobretot quan no ens fiàvem del ranger que ens acompanyava i volíem pujar les parets o baixar-les al nostre rollo, jejejeje, vam rodolar una mica per la paret unes quantes vegades per no fer cas. Jo anava cridant “fiat del ranger que ells saben el que es fan”, però la resposta era “wait wait, yo sé como, wait wait”. Com sempre el ranger semblava que anés de passeig i nosaltres semblàvem en Rambo a Vietnam, suades, brutes i sin sentirnos las piernas.

Quan vam acabar el recorregut de Tom Raider vam menjar canya de sucre (que li vam comprar a una iaia massai) i una coca-cola més o menys freda per recuperar forces. A tot això els del safari ja estaven amb nosaltres. Pel voltant ens van aparèixer uns quants monillos que també volien participar en el súper tiberi, al igual! Per la nostra coca-cola matem! Al final sí que els hi vam donar una miqueta de menjar i beure als monos i collons quina mala llet que tenen els cabrons, que en volien més!. Va, que em perdo en els detalls.
En acabar vam anar a dinar a un càmping proper, després vam comprar records a un altre càmping i tornem cap a casa que no ha estat res. De camí vam haver de parar al cantó de la carretera per necessitats fisiològiques i uns quilòmetres més endavant ens va para la poli. Merda, merda... que som 6 en el cotxe! Que s'amagui la del darrere, posa cara de motxilla!
-Good evening
- Good evening
- How are you?
- Fine, fine thank you
- Our collages warned us about some white people out of the car on the edge of the road. Are you those ones?
- Yes, we were those ones. We are really sorry but we were in a hurry. The call of the wild.
- But this is very dangerous, this is Kenya and there are wild animals that can attack you.
- We are very sorry, we didn´t know that is dangerous.
- Ok, you can continue but don´t repeat.
- Thank you, thank you.

Buff, ens hem lliurat de la bronca o de la multa. Aquí mai se sap quina de les dues coses passarà quan et para la poli.

L'endemà teníem dia lliure i vam anar a comprar al súper, però la Glo havia estat patint molèsties (per dir-ho suau) tota la nit i al matí estava molt cansada i es trobava fatal. Va aguantar com una campiona una estona però després vam decidir anar a l’hospital. Aquesta sí que va ser una bona aventura. Ometrem el camí fins a l’hospi perquè és un blog per tots els públics. Vam arribar cap a la una del migdia i sortíem a les 6 de la tarda després d’un cribratge, una visita de la doctora, una analítica de sang, orina i femtes i una altra visita de la doctora. Com que tots estàvem molt cansats (els de l’hospi i els que es van quedar al súper i es van deixar els ous i el sucre, ejem ejem, va no ens passarem que ens van fer uns bocates (perdó, entrepans) perquè mengéssim algo) vam anar cap a casa a sopar i a dormir.
El diumenge havíem d’anar al Nairobi National Park, però tenint en compte que dilluns havíem d’anar al Masai Mara, sàviament la Glo va decidir quedar-se a casa prenent les medicines i “a lot of water”. Pensant, pensant els 4 restants vam decidir anar a la Kiambethu tea farm. La visita va ser xula, encara que tot en anglès i la senyora que feia la visita parlava molt baixet. En general va ser guai i el dinar molt bo, encara que no va ser la cosa més emocionant del viatge. A la nit, la nostra poopy princess ja es trobava millor, uijuuuu!

Quina emoció, anem al Massai Mara! Que bé, després de 6 hores de camí hem arribat! Dinar, siesta i cap al primer Game Drive del dia. Ens parem a l’entrada per pagar i ens avassallen unes dones Massai, com unes 20, intentant vendre mantes, collarets, polseres... “no, no, no velem res...” “no, no, segur que és súper car...” bla bla bla. Total, que al final vam acabar amb unes quantes mantes i alguna coseta més. Entrem al parc i oooooh “Nyu, verde, nyu, verde, nyu, verde...” com us podeu imaginar només veiem nyus i sabana durant una bona estona, però era impressionant la quantitat de nyus que hi havia. Era com un mar de nyus. També vam veure més animalicos (com uns lleons que la Rufas va veure de moooolt a prop), però no entrarem en detalls (bé, no entrarem en més detalls). A la nit, soparet i a dormir. L'endemà vam fer 12 hores de Game Drive, si és que som bèsties. Només vam parar per pixar i per dinar. Va ser súper mega ultra hiper cansat, però va valer la pena veure tots els animals a casa seva. A la nit, després de sopar l’encarregat del restaurant del Camp on dormíem es va afegir a nosaltres per jugar a cartes. Que malo era el paio, però va ser divertit.

A les 6 del matí, la Mire, l’Edu i jo vam fer un últim game drive per despedir-nos del parc. Quina son! No vam veure cap animal nou, però va estar bé. Després, esmorzar i cap a casa, que queden 6 hores. En arribar, com és tradició, vam demanar pizzes i aletes de pollastre, nyam nyam, ja salivo.
I ara que fem? Se’ns ha modificat el planning? De segur que hem d’anar a l’hospi amb la Glo per recollir els resultats de les analítiques vàries i que la vegi la doctora. Vale, comencem per aquí i després anem a dinar a Junction i a continuació al Karen Blixen Museum (pels que no ho sàpiguen la Karen Blixen és la tia de memòries d’Àfrica). Sí, sí, el que jo et digui... a l’hospi sí que hi vam anar però després en arribar a Junction vam veure que estava el Massai Market i allí que ens vam quedar fins que ja no vam poder més i no ens va quedar pasta. Quan vam marxar ja tancaven, total ja ho havíem comprat tot nosaltres, jejeje, és conya (a mitges). Frase de la Rufas “ai, avui sí que m’ho he passat bé, podem tornar quan vulgueu”. Tota Kenya per visitar i el que més li va molar fins al moment va ser un mercadillo de souvenirs, manda huevos. Lo seu és socialitzar. La veritat és que el regateo i discutir amb els venedors és lo nostre, som una mica gitanos (que cap gitano se senti ofès que ho dic en el bon sentit de la paraula).

Aquestes nenes ens desmunten els plans cada dia, però com sempre lo improvisat sempre acaba sent millor que lo planejat. A més, a la nit ens van preparar una festa sorpresa pels aniversaris varios: Anna, Edu i Rufas. Que guai, una festa de cumple!

L'endemà va manar a visitar el Nairobi National Park. Va ser una miqueta decebedor després d’haver anat al Massai Mara, però també va tenir la seva gràcia anar al nostre aire i que l’Anna conduís (que ja era hora, ejem ejem). També va ser graciós espantar dues pixones i que sortissin amb els pantalons mig baixats pensant que un lleó les atacava, jejejeje.

Com que a Kenya hi ha milions de coses a fer però totes són súper cares el dissabte vam decidir anar a l’ILRI a perrear i fer balls amb cançons retros (això va fer cosa de la Glo i la Rufas, per més detalls els hi pregunteu). El més guai va ser a la nit, quan vam anar a sopar a un restaurant etíop: “si nenes, que us agradarà molt”, “que tot està súper bo”, “pica, però està molt bo, ja veureu”. Total, que després de fer el primer mos ja estava decidir “a quina merda de lloc ens han dut aquests, i perquè aquest pa té aquest gust tant raro i perquè no sabem que estem menjant”. Amb el que a l'Anna i a mi ens agrada... aquestes noies no saben menjar ;-) Tot i que el menjar no els va agradar gens, la companyia va ser bona, perquè van venir la Francesca i la Chelsea a sopar amb nosaltres i les dues parlen castellà, uijuuuu.

Nenes! Són les 7 del matí, és hora de llevar-se, que anem a Amboseli!!! El camí són unes 3 hores i després d’arribar al cole-orfenat on havíem de dormir i deixar les motxilles, cap al parc a veure animalons. Aquesta vegada ens ho vam prendre amb mooooolta més calma que en el Massai Mara i no vam acabar hiper mega súper ultra cansats i, a més, en acabar ens vam merèixer parar a un Camp a prendre algo com a campions, algo alcohòlic, per suposat, que no ens coneixeu? La “mama chamba” com la Noe la va batejar (la que fa de mama de tots els nens, de fet tots li diuen mama) ens va preparar un bon sopar i ens va cuidar molt.

L'endemà, vam programar passar el dia amb els nens de l’orfenat, però el tema ens incomodava una mica, com mínim a alguna que altra. Semblava que els pobres nens haguessin d’estar allà perquè els muzungus de la pasta volien veure nens pobres. Bé, al principi el feeling era aquest però a la que vam treure els globus i els vam començar a inflar ens van passar a tots les tonteries, a ells i a nosaltres. Si és que els nens són nens allà on vagis i els globus sempre molen. Al cap de poca estona ja teníem a la Rufas i la Noe jugant a fet i amagar amb els més peques, a la Glo amb una nena en braços (que se li va pixar la sudadera, qui anava a pensar que no portava bolquers) i a la Mire, l’Edu i jo parlant amb els més grans (edat d’institut). Al final tots vam acabar jugant al “bote bote” i a “l’aranya peluda”. Jo crec que al final ens ho vam passar molt bé tots plegats. Després dels jocs, els peques amb la Mary de capitana ens van voler ensenyar el seu cole. L’escola està a l’altre cantó de la carretera (per sort no passen massa cotxer per allà) i els grans porten als petits i tots tan contents, ja no hi ha perill. No estava malament, però súper simple, una serie de classes fetes com barracons amb taules i cadires de fusta. Gairebé totes les classes tenen pissarra i algun que altre pòster educatiu. En aquesta escola i sense profe vam aprendre bastant només en cinc minuts.

L’endemà no va ser un dia massa emocionant perquè ni tan sols recordàvem que havíem fet. Però fent memòria... vam anar al Carnivore!!! Ara sí que sí, com que ja és igual si agafen una indigestió, anem a empatxar-nos de carn! Vam menjar com animals, fins i tot vam menjar Bull Balls, i també vam beure com animals. Però vam sortir satisfets i amb pensaments de fer-nos algun dia vegetarians (és conya). Poca cosa més va passar, s’ha de tenir en compte que estàvem una miqueta rebentats de tant de cotxe.

L’últim dia, que podem fer? Que pot ser emocionant i divertit? Mmmmmm... “Jo vull anar amb matatu i vull anar a un mercadillo” (Rufas) “A mi no em fa mal el cul, puc fer el que vulgueu” (Gloria) “Jo ja he vist un munt d’animals el que vingui ara és extra” (Mire) “A mi me da un poco igual, lo que querais” (Noe). Vale vale, primer a comprar fruita al mercadillo que hi ha a prop de l’ILRI, fruita que no sabíem que collons era i que vam descobrir que estava mooooolt dolenta, serà l’única fruita no dolça de Kenya. Quina gràcia li va fer a la dona del “puesto” del mercat que ens volguéssim fer una foto amb ella, segur que va pensar “si ho arribo a saber avui em posava més mona”, amb els muzungus mai se sap.

Després pel matatu, i on l’agafem? Mmmmm... ni idea, nosaltres no l’hem agafat mai. Preguntem? No, no si segur que para per aquí. Collons Edu, pregunta! Però a qui? (el carrer ple de gent). No se, a qualsevol persona? (ja sabeu que lo meu és el tacte i les bones paraules). Jooo, sempre pregunto jo... ,joder.... vale, ja pregunto, uijuuuu. Total, agafem el matatu per tornar a l’ILRI, dues parades de bus, que fort. La veritat és que el matatu és millor del que ens imaginàvem, és dolent creure’s les històries que els fantasmes de l'ILRI expliquem del bus. De tornada a l’ILRI les opinions es van diversificar i uns volien fer una cosa i els altres una altra. Bé, ens vam dividir.

Tres van anar a comprar samarretes de seleccions de futbol al Village Market i tres van anar a un mercadillo local que li diuen el triangle, no us diré qui va anar a cada lloc perquè segur que ja us ho imagineu. Els de les samarretes van tenir un dia molt tranquil i sosegat mentre que els del triangle... ai mare els del triangle... A una de les viatgeres la van convèncer perquè es fes trenes al cap i només entrar al triangle la van asseure a una perruqueria que no feia més de tres metres quadrats on hi havia 6 persones: tres clientes i tres perruqueres, una nena petita i plats de menjar per tot arreu. Les altres dues viatgeres els hi va entrar gana i van anar a donar una volta mentre acabaven. Que guai! Van anar a comprar fruita, a regatejar preus de records sense comprar res... vaja, a socialitzar en general. Quan van tornar on estava la de les trenes la van trobar una “miqueta” angoixada però aguantant com una campiona els tirons de la perruquera. Com que les altres dues estaven avorrides van començar a parlar amb la senyora de la botiga del costat, que al final els hi va acabar comprant dos collarets Massai bé de preu perquè no les timessin i també les va invitar a provar el seu dinar. A més, també van acabar cuidant de la nena petita, que a la que tenia oportunitat s’escapava. Quin show! Després de dues hores o més de pelu (crec que és la vegada que aquesta viatgera havia estat tanta estona a la pelu) havien d’anar cap al Village market a trobar els altres viatgers. Com ho van fer? La idea era pillar el matatu un altre cop però ja era molt tard i havien d’anar fins al Town i després cap a munt. No era una opció. I si agafaven motos-taxi? Que guai! Quina experiència. Li van dir a la senyora de la botiga del costat si les ajudava i dit i fet, s’encaminen cap a les motos, s’amaguen perquè no vegin que està negociant el preu per unes muzungus. Resultat, era súper car agafar les motos perquè eren tres, llavors sortia més barat agafar un taxi, i això van fer. Bueno... finalment taxi cap al Village i a dinar que ja són més de les 4 de la tarda (aquí del vespre).

Quina pena... ja han passat 19 dies... ja marxen... jooooo... tanta preparació i ja ha passat... encara que a la memòria ens queden les patates Bonicas, les dormides de la Glo a qualsevol cosa que es moguès, l'habilitat de la Rufas per posar-se els nens a la butxaca, lo bé que és va adaptar la Noe a l'Àfrica sub-sahariana, el fret que fot a l'Àfrica equatorial, la cara de la Mire cada cop que veia un animal nou... i, per suposat, lo bé que ens ho hem passat i lo contents que ens vau fer en visitar-nos. Les portem a l’aeroport (el policia de l’entrada ens va mirar fatal perquè dúiem una tia al maleter, com si fos la primera vegada que ho veu) i ens acomiadem a fora de la terminal perquè a Kenya només entren els que tenen bitllet. Tornem a casa i a dormir un altre cop, que com no, ens han fet llevar ben d’hora ben d’hora.