Dijous a la tarda, l’Anna avorrida davant de l’ordinador fent papeleo pel comitè ètic de l’ILRI… obre el gmail i d’entre tota la publicitat i info del Promed (estadístiques de malalties infeccioses arreu del món, molt útil si et dediques a fer vacunes) troba un mail de la Shiku. I qui collons és la Shiku? Doncs és la noia que ens va organitzar lo del Mount Kenya climbing. Aquesta noia té una organització benèfica (i dic “té” i no “treballa” perquè realment se la curra ella) que dona suport a escoles i orfenats, d’aquesta manera els més desfavorits tenen accés a l’educació (ja que el govern passa una mica de la població que no té diners, que maco eh). Com us podeu imaginar, té molta feina a Kenya. El fet és que organitza viatges i sortides per recaptar diners, el que podeu pensar, que súper altruistes, hippies i bona gent en general que són l’Edu i l’Anna (heu de posar veu de hipipolles pijos). Home, bona gent si que som i si ens hem d’apuntar a una excursió preferim pagar un pelín més i ajudar una mica a la comunitat, però la veritat és que monten unes sortides molt xules i a molt bon preu, així que bona gent si però no idiotes. Resumint el mail era de dimecres per recordar que hi havia una sortida per anar a Amboseli i que aquell era l’últim dia per apuntar-se. Ostiiii, que guapoooo, però és dijous a la tarda, encara hi haurà lloc? Total, que li enviem un mail a la Shiku i a part enviem un missatge de Facebook a Sports for Change (així es diu l’organització benèfica) per si encara teníem possibilitats d’anar-hi. Anaven passant les hores i no hi havia resposta, quan jo ho donàvem per perdut i estàvem planejant alguna cosa diferent pel cap de setmana sentim el “plin” del Facebook, uijuuuu tenim lloc!

Amboseli és el parc natural on es poden fer aquelles fotos tan màgiques amb el Kilimanjaro de fons. Vaja, que si poses Kenya al google és una de les primeres fotos que apareixen. Quina emoció! El dissabte al matí ens aixequem ben d’hora (és la tònica de les aventures Kenyates, aixecar-se ben d’hora ben d’hora) i cap a Amboseli. El viatge són unes 3 hores amb cotxe, i nosaltres anàvem amb una espècie de matatu, així que van ser 4 hores. En arribar comencem el Game Drive, més cotxe. S’ha de dir que mentre estàvem pagant l’entrada ens van avassallar uns Masai perquè compréssim coses com polseres, figures de fusta, llances… no vam comprar res i al final ens en vam penedir perquè no ens estaven posant un preu desorbitat ni més car que el que pots trobar a Nairobi i tenien coses xules. Ens havíem proposat tenir un record de cada aventurilla, però aquesta vegada hem fallat. Amboseli és la terra dels elefants i, com no, el que vam veure primer a l’entrar van ser aquests entranyables gegants. No deixa de ser curiós que una de les noies que venia amb nosaltres a veure elefants es deia Nelly... recordeu la cançó “Nelly the elephant”... Realment, tenim sobredosis d’elefants, però no ens cansem de veure’ls. Al cotxe teníem una noia una mica poruga que no volia que ens apropéssim molt a ells, però per sort el conductor no li va fer ni cas i els vam poder observar de tan a prop que no els enganxàvem sencers amb la càmera. A part d’elefants, també vam veure jirafes (aquesta vegada eren Masai i no reticulades, a que no sabieu que hi havia més d’un tipus de jirafa? jo tampoc, però ho vaig mirar en un llibre de camp “Mammals of East Africa”), zebres, gaseles de Thomson, una tortuga una mica tímida, hienes (de bastant a prop) i per primer cop hipopòtams! Que són com porcs més grans i grisos. Al ser així gorditos i sense "cuernos" ni “colmillos” semblen menys perillosos però aquesta vegada el conductor no es va apropar a ell més del necessari per fer bé les fotos, així que si que deuen ser xungos. Ah! Se m’oblidava, també vam veure un montón d’ocells i ocellets, alguns dels “ocellets” ens arribarien per la cintura (a l’Anna una mica més amunt). Espectacular! El que si que no vam veure va ser el Kilimanjaro, que estava tímid i no va voler sortir d’entre els núvols. Evidentment encara no hem vist lleons. A Amboseli hi ha una població de 35 lleons en tot el parc natural, així que no era d’estranyar que no en veiéssim, de fet de lleó no n'hem vist ni les caques.

Quan ja estàvem fins els nassos de cotxe ens van dirigir cap a l’allotjament, un cole. L’escola en sí és més aviat un orfenat. Us diré que encara que sembli increïble fins aquell moment no ens vam adonar realment d’on estávem. Si, Kenya és increïble, paisatges de pel•lícula, et sents aventurer, un Finch Hatton (Out of Africa) del segle XXI (amb mòbil, GPS…) però Kenya és dels Kenyans i allà teniem una mostra. L’orfenat recull nens de tota la regió i també de Nairobi, són nens que han perdut els pares (molts per VIH, drogues…) o que directament els han abandonat. L’orfenat els acull, els dona un lloc on viure i una educació, i fins i tot alguns van a la High School (institut). La veritat és que s’ho curren molt i reben poc a canvi. Ara mateix tenen 85 nens i nenes, dos eren encara nadons.
Quan vam arribar els nens s’estaven preparant per un acte religiós que es diu Devotion, no us puc donar més detalls perquè no tinc ni idea del calendari religiós, però semblava una cosa important. En acabat de sopar (les 7 de la tarda) vam anar a unir-nos amb els nens en l’acte religiós. Heu de saber que aquí a Kenya es toleren totes les religions i tots són molt col•leguites, però si dius que ets ateu et miren com si fossis el dimoni, així que l’Edu i jo no vam dir res i ens vam unir. Realment no vam participar activament, més que res perquè no sabem el protocol, de fet a mi sempre m’ha fascinat com els fidels saben que han de dir després de cada frase del capellà, i més em fascina que l’Edu no sàpiga res de res de misses ni coses d’església havent anat tota la vida a escoles religioses (Sagrat Cor a Santa Coloma, Sagrada Familia a Santa Perpètua i La Salle a Montcada). Al no participar activament ens va donar la possibilitat d’observar als nens i aquí va ser quan se’ns va encongir el cor. No és que els nens estesin desnodrits ni res semblant, ni que anessin amb parracs vestits, ni molt menys, se’ns va caure el món a terra perquè aquests petits s’ajudaven uns als altres com una gran família, nens de 7 anyets sostenint als més peques perquè ja era tard per ells i es queien de son. L’acte religiós se l’organitzaven ells mateixos, anaven sortint al que seria l’estrat i llegien passatges de la bíblia i n’explicaven el significat als de més i cantaven cançons. Més profit els haguera fet estudiar mates durant aquesta estona, però Kenya és moooolt religiosa. Molts dels nens els havien recollit dels carrers de Nairobi després de mesos de pidolar, altres eren victimes de FGM (qui vulgui que ho busqui a internet)… i estaven allà intentant buscar-se un futur. Un futur que el govern no els hi donarà, ni tant sols pensen en ells, i que han de seguir pidolant a gent com nosaltres per poder-lo assolir.
L’escola està fonamentalment finançada de manera privada amb un benefactor principal, però la paraula privada que no us faci pensar en l’escola Aula de Barcelona (per posar un exemple), privada vol dir que depenen de la benevolència de la gent que vulgui donar algo. Veure els nens ens va afectar bastant (bé, a mi com mínim), de tota manera en cap moment els vaig mirar amb cara de pena, de pobres africanets que no tenen res, si jo fos ells em faria molta ràbia que em miressin així. Molts turistes és el que fan, miren amb cara de pena, donen una mica de diners per sentir-se millor i apa cap a casa meva que a USA s’hi viu molt bé (dic USA perquè són els que tenen més pasta quan venen a Kenya). Però això et fa pensar en quantes més escoles com aquella hi ha al país i pitjor quan nens no van a aquests orfenats i es queden al carrer. Quin futur els hi està donant un govern “escollit pel poble” que té bastant de caràcter totalitari, de fet al president l’anomenen rei. Un govern que cobra milions a l’any (i ara parlo de dòlars i no de xelins), milions que venen d’aquesta mateixa població i que no fa res per ells: no hi ha sanitat pública, l’educació és un privilegi, els policies són corruptes, el govern en tots els seus graons també és corrupte… veient-ho des de una perspectiva europea penses, que importin la guillotina ja i els hi tallin el coll, potser així parin de robar mentre la seva gent mor de gana. Però aquí són semi-deus i veuen a la població com la devien veure els senyors feudals a la seva època, com un medi per aconseguir un fi, diners i poder.
Sempre comparem les coses amb Espanya i pensem, home això és el que passava a Espanya fa anys, no hi havia sanitat pública, l’educació era un privilegi, la gent vivia en barraques… però hem avançat (o ens han deixat avançar, es veu que necessitem pobres a l’Àfrica per poder viure bé a Europa), quants anys porten ells així i a ningú li importa una merda? Només als 4 expatriats de torn que ens posem en el seu lloc i comencem a deixar anar pasta de la manera que sigui.
Com podeu veure lo d’anar a dormir a l’escola aquesta ens va afectar una mica, però paro ja de criticar aquest sistema quan el nostre va de pet a ser igual. El señor Wert vol fer la religió obligatoria, volen limitar l’ús del català, volen treure una hora de mates i afegir llengua… Si la majoria de la gent no sap resoldre aixó: “2+5x3+4=?” Així podrán seguir estafant al poble. Paro ja!
Al dia següent teníem una caminada pel bosc amb l’administrador del cole i uns quants nens, els que volguessin venir. Ens ho vam passar molt bé. Al principi estaven una mica cohibits amb l’Edu i amb mi, devien pensar, qui collons són aquests blanquitos, però en saber que érem del Barça ja es van deixar anar una mica més. Vam caminar 10 km o més pel bosc i per la carretera que delimita la frontera amb Tanzània (ara podem dir que hem estat a Tanzània i, a més, il•legalment). Ens vam emocionar molt per estar a Tanzània i els vam demanar als nens que ens fessin fotos, ells encantats, i des d’aquell moment jo ja no vaig tenir la càmera en el meu poder, un dels nanos la va agafar i va anar fent fotos de tot i tothom. Anava més content que un xinxoll ell amb la càmera. Home, si a mi m’haguessin deixat una reflex als 14 anys també haguera flipat, en realitat encara flipo. Ara tenim la targeta plena de fotos d’ells mateixos fent poses, molt divertit. Quan ja tornàvem al poble uns nens peques que no eren del cole ens anaven dient “How are you?” i… “I want to bring you a walk beautiful as you” i si els deies que no et contestaven “you are ugly like a monkey”, que majetes eh!

La nostra aventura estava arribant al final… vam dinar hot-pot amb verdures, més verdures però fetes d’una altra manera i pa Kenyà, que es diu txapati (en realitat és importació de la Índia, però se l’han fet seu). Tot estava molt bo, o seria que teníem molta gana? Després de dinar i sense pair massa cap a Nairobi, 4 hores més en el cotxe. Aqui acaba la nostra aventura del cap de setmana, i el nostre re-descobriment de Kenya.