Si ja ho sabiem, ens trobaveu a faltar. Per això hem manat d’excursió, pero poder-vos explicar un munt de coses noves.
Com ja sabeu ens hem fet del Mountain Club of Kenya, que com el seu nom indica, és un club de montanyisme. Jo esperaba que fos un club de submarinisme i enganyar una mica l’Edu, però no no és un club de montanyisme. Potser millor perquè a Nairobi massa mar no hi ha i per bosejar a la piscina tampoc calen ampolles.
En fi, el club havia organitzat una sortida per anar al Mount Suswa (que es pronuncia Susua, a que no us ho esperàveu) que és un volcà que te a dins un altre volcà. Oi quina gràcia! Si ho mireu al google maps es veu i tot que és un volcà dins un volcà. La cosa pintava molt bé perquè era una sortida de només dos dies i una caminada moooolt lleugereta, perfecte per uns pixapins com nosaltres.
L’aventura va començar el divendres a la tarda quan l’Edu, tot solet, va anar a comprar les coses que ens faltaven per l’excursió, res imprescindible: aigua, una tenda de càmping, menjar... Jo (Anna) no hi vaig anar perquè tenia un cocktail, si si com ho sentiu, cada dos per tres després dels meetings tenim un cocktail que consisteix en beguda (llàstima no poder beure quan els meus tres jefes estan davant, abans jo podia fer aquestes coses, evidentment els meus ex jefes molaven més) i en menjar, però no un parell de canapés i a córrer, no no, pots sopar directament i no semblar un mort de gana, hi ha menjar per aborrir (dona una mica de mal rollo en un país com aquest). En acabat de comprar, posa que fossin les 8 del vespre l’Edu em va venir a recollir i... cap a casa?, noooooo, cap a treure diners d’un caixer, fer el sopar, fer el menjar per l’excursió (guacamole i entrepans, nyam nyam), fer la bossa... Total, que anavem a dormir a la una de la matinada, un urra per nosaltres qeu sempre fem les coses a l’últim moment.
El dissabte haviem quedat a les 7.30 del matí, quins excursionistes més pro que queden d’hora i tot, jo haguès quedat a les 12 per fer el vermout i després ja veuriem. Una vegada al punt de sortida (ABC mall, lloc segur on pots aparcar sense risc que t’atraquin) no sabiem ben bé qui era del club i qui no, allò era un centre comercial, però realment va ser fàcil trobar-los perquè vam veure un súper Jeep Wrangler amb varies garrafes de 20 litres sobre el sostre, una vaca (de cotxe) enorme (això té el seu qué, ja us ho explicarem més endevant) i amb un tio al costat que estava entre Jaques Costeau i Cocodrilo Dundee. Eren ells segur! Ens presentem i ens prenem un cafetó ben bo parlant de l’excursió, d’on era la gent... Hora de partir, hi haurà prou cotxes? Siiiiii. A nosaltres ens va tocar amb una senyora d’uns 50 anys que havia viscut per tot el món i que dominava més la carretera rural per la que ens va posar que els que duien els megacotxes (menys el Wrangler, clar). Me siento seguro!!!
Ens vam anar endinsant en terres Masai, que xulo! Tot era sabana i de tant en tant veies un ramat de vaques (mireu a foticos xules), cabres i/o ovelles amb un pastor Masai (vestit de Masai) posant ordre. També de tant en tant trobàvem les granjes, en algun lloc han de dormir els animals. Les granjes consisteixen en una o varies cases on viu la família (de xapa) i un tancat pels animals exterior (20 o 30 caps com molt). Res de grans masies o caserios, realment gent molt humil que viuen al dia.

La primera parada de l’excursió era a unes “caves”. Ara us imagineu les típiques coves amb aigüeta gotejant i bona olor, on vas amb un guia i esta tot il•luminat súper xulo. Bé, no va ser el cas, les coves eren molt xules, tot i que seques. Són una sèrie de gal•leries comunicades que es van formar després de l’erupció volcànica i es poden veure les llengües de lava i els diferents estrats (una pasada si ets geòleg), el problema és que portes només una llanterna i no veus una merda més enllà de dos o tres metres, és part de la màgia. El que estava bé va ser que el guia (Samsom, que jo li deia Sansón, Masai vestit de Masai) ens va parar en un lloc on no se sentia res i ens va fer parar els lots (perdó per haver dit abans llanterna). Realment no se sentia res, el que era una mica inquietant ja que justament allà terra quedaven restes òssies de la presa d’un lleopard i el guia només duia un pal (una palo!!!) com a súper protecció. En un altre d’aquestes gal•leries ens va explciar Don Sansón que hi vivien Macacos, no feia falta que ho digues, hi havia unes caques a terra que ho delataven (experts en caques) i que per sort de dia no hi eren perquè si no ens pegarien una pallissa (que xulins aquests macacos, jo en conec un de Santa Perpètua i no és tant xulo). Ben endins d’una de les coves el terra va anar canviant, era com trepitgessim cendra, a lo que vam pensar, cendra de l’erupció volcànica... que collons! Era merda de rat-penat, i lo de oro negro... que se’l quedin si el volen, quin tufo! Amb la samarreta cobrint-nos el nas i era gairebé inaguantable, però que menjen els bitxos aquests. Clar, si hi havia merda hi havia d’haver l’animaló, i en efecte vam començar a sentir soroll de rates (eggs). Tots els de l’excursió vam il•luminar amb els lots cap al soroll i els vam veure, tots apinyats (eggs, eggs), movent-se, quines coses més lletges i festigosetes (ho sento per si hi ha algun fan dels rat-penats, però siguem sincers, canvieu d’animal preferit). Els rat-penats sabeu que viuen cap per avall, però el que no heu pensat és que quan fan caca aquesta no és ingravita per lo que cau cap a terra, o en aquest cas sobre nosaltres i com que miravem cap amunt amb la boca oberta... vaja, que en un parell o tres de dies ens convertirem en Batman. Dins d’aquesta cova no vam estar massa temps. Després de la pudor i de veure aquests animalons tant entranyables que penseu que vam fer... doncs dinar. Que sapigueu que si mai aneu d’excursió a Kenya hi ha dues coses que no poden faltar per menjar: mangos i alvocats, i l’ordre de menjar pot ser el que us doni la gana.
En acabat tornem a agafar el cotxe i cap al volcà Suswa. Impressionant! Vam acampar a la cresta del volcà exterior i realment es veia el volcà dins del volcà, a més hi havia boirina que encara ho feina més misteriòs. Una pasada.
Com no, i sabent que som uns gafes acabats, després de muntar les tendes va començar a ploure. Estem a l’època seca, no hauria de ploure ni una punyetera gota. Doncs com que portem la mala sort amb nosaltres... va ploure. Però això no és tot, la tenda calava, normal, vam comprar la més barata (que som catalans, nens), però semblava que només per un costat. Fent ús de la nostra súper intel•ligència vam pensar... si el terreny fa baixada i només cala per un costat posem aquest costat a la baixada i nosaltres ens posem a dormir a la banda contraria. Que ben pensant, que llestos que som, si ens veiessin els nostes profes de física... Preò no vam comptar amb una altre factor, només havien caigut 4 gotes i ja havia calat per un costat, quan va ploure de veritat va entrar aigua per tot arreu mullant-t’ho tot al seu pas. Per sort haviem posat els sacs a sobre del matalàs (bé, ells li diuen matalàs, jo li dic estirilla de ioga) i no es van mullar. Sabeu que va passar, que vam acabar dormint al cotxe. Però m’estic avançant als aconteixements.
Del sopar s’encarregàven en Michel (Mr. Cocodrilo Dundee) i Mittal, creiem qeu farien alguna cosa senzilleta (eren 16 persones), però no no, duien barbacoes dins els cotxes, taules de càmping, llums... i van fer be i pollastre marinat, amanides, verduretes, te, café... si haguessim menjat així al Mount Kenya haguessim arribat a la punta xiulant i amb les mans a la butxaca. Durant el sopar vam estar parlant amb gent normal i també amb els típics expatriats de ONG que només saben parlar de la seva feina i d’ells mateixos (como molo que vivo en Kenia y trabajo en una ONG que me paga cada mes más de lo que ganan los nativos en 10 años), com veieu no em cauen molt bé aquests últims, però de tot s’aprèn, així que bona cara que tu potser em porten en cotxe a la propera excursió.
Hora de dormir, mirem amb odi la tenda mentre passem pel llac que s’hi ha format a sota, serà una tenda per viure a l’Atlàntida? (que friki que soc). Vam dormir en un Rav4, i atenció a l’estratègia: l’Edu, que és més llarg que jo (de fet tothom és més llarg que jo aquí) va dormir davant en el lloc del copilot amb els peus sobre la guantera, per sort el seient es tirava bastant enrere i estava gairebé estirat. Jo com que sóc curteta (eh, només de mides) vaig dormir al seient de darrere encongida com una mala cosa, ja podria haver dut un cotxe més gran la nostra amiga aventurera. La nit va passar entre llamps i trons i el dia va arribar amb Sol, per sort.
Esmorzem i ja estem llestos per la caminada. Muntanya amunt durant 3 hores entre pedres i arbres. Sembla una merda, però al anar per la cresta de a muntanya podeim anar veient el volcà interior i els seus geisers sense aigua que semblaven mini-muntanyes fumejants, moooolt xulo. Clar que de vegada en quant et venia una ràfaga d’aire súper calent que no ajudava a seguir pujant. Finalment vam arribar a un dels cims i vam poder gaudir un cop més de les vistes. Ara tocava baixar. El nostre guia, Sansón el Masai, duia un ritme més aviat Olímpic, pel que un bon gruix del grup ens vam quedar enrere, amb un segon guia que no sabia massa per on anava, però com mínim no corria tant. Al cap de dues horetes aproximadament ja erem al campament i ja podiem recollir la nostre piscina i dinar. Val a dir que la caminada tot i ser curta va tenir el seu mèrit perquè l’Edu estrenava botes i en el meu cas tinc unes botes tant bones que després del Mount Kenya i de tota l’aigua que van xupar ara s’han encongit (o el meu peu ha crescut) i em fan mal. Som una machotes. Em vaig enrecordar del capítol de Bola de Drac quan en Goku corre més que el Kriliin i a sobre té una sabata trencada, doncs nosaltres igual però sense Kame-Hames.
Bé, quina pena, l’excursió arribava a la fi i l’endemà era dilluns. La senyora del cotxe ens va dir que si podiem canviar-nos de cotxe perquè hi havia uns nois que vivien al seu barri ia així ja anava directament. Nosaltres li vam dir que si, però el que no sabiem era que ens tocaria tornar amb un puto gilipolles de merda (nens tanqueu els ulls) que es jugaria la seva vida i les nostres a la carretera. Imagineu-vos un tio més blanc que la Glo i que jo juntes, que anava caminant descalç per un lloc on hi havia per terra unes punxes que foradaven les botes i amb un barret de safari dels que porten els idiotes prepotents, i que a sobre només duia cinc setmanes a Kenya treballant com a intermediari en la venta de café, o sigui un tio que vol exprimir el país i fer-se ric (capullo). El cotxe qeu duia li havia deixat un col•lega (que deu ser un altre gilipolles si li deixa el cotxe a aquest), un Nissan X-trail, que en principi no és mal cotxe, doncs el conduia tant malament pels camins rurals que se li escalfava constantment. A més l’amigo no seguia els altres cotxes (rodada) si no que s’inventava el camí, clar que si, si portes cinc setmanes a Kenya ja et pots inventar el camí, així que més d’un cop vam haver de tirar marxa enrere i tornar per les rodades dels altres. Però això no és tot, un cop a la carretera asfaltada va comançar a correr, amb lo que a mi m’agrada correr, i a avançar quan no hi havia visibilitat o quan no hi havia lloc per tornar al carril (m’agradaria saber si això també ho fa a Bristol). Per sort no va passar res i per sort jo estava molt cansada per discutir perquè si no se’n duia una colleja digna de la Sole de 7 vidas. Com podeu veure no ens va agradar massa el viatge de tornada i ens vam estar molt contents de poder parlar una llengua minoritària.
Un cop a casa sans i estalvis ens vam demanar una pizza i aletes de pollastre, dutxa i a dormir que a l’endemà treballàvem.