L'últim cop que vaig escriure en el blog era el Novembre de l’any passat. Això vol dir fa uns… 6 mesos. Si segueixo així només faré dues entrades a l’any. Vergonyós! Encara em faran fora de Wordpress. No es que no ens hagin passat coses, es que no trobo el moment d’explicar-les i he hagut de prioritzar altres activitats. Em sembla que no paro de disculpar-me en les últimes entrades que estic escrivint.

Avui vull explicar-vos que vam fer amb la visita que vam tenir l’estiu passat. Més que res perquè ja estem gairebé a l’estiu d’aquest any i mira com anem. Aixxxx, maldito procrastinamiento! (he après la paraula fa poc i la faig servir quan puc, per practicar…).

Allà va! El Juliol passat ens van visitar la Carol, el Ferran i la Silvia. Com sempre ens va fer súper il·lusió la visita. Totes les visites ens fan il·lusió, però ells era el primer cop que venien, així que ens vam esforçar especialment. A més, mai ens creiem que la gent que diu que vindrà realment vinguin fins que no compren els bitllets.

L’Edu els hi va preparar el tour típic, podríem dir-li “Kenia fantàstica” o “Kenia màgica” (aquí heu vist el meu background d’un any treballant a ImageTours, jejejeje).

Dimarts 04: Arribada
Dimecres 05: Nairobi
Dijous 06: Naivasha
Divendres 07: Naivasha
Dissabte 08: Kapiti
Diumenge 09: Kapiti
Dilluns 09: Massai Mara
Dimarts 10: Massai Mara
Dimecres 12: Massai Mara
Dijous 13: Acomiadada

Com podeu veure no van venir massa dies, però van fer un munt de coses. Les que he llistat més amunt més les típiques coses que es fan per Nairobi com el Elephant Orphanage, el Giraffe Centre… Malauradament, nosaltres només els vam poder acompanyar a Kapiti i a les coses de Nairobi. Sincerament… pegar-nos 5 hores de cotxe amb un nen d’un any i dos mesos  per les carreteres de Kenya no és la nostra idea de viatge relaxant. Emocionant? Segur, però relaxant no.

A part d’explicar-vos la ruta que van fer i coses tècniques… volia compartir amb vosaltres (potser dues o tres persones que encara us preneu la molèstia de llegir aquest blog tant inconstant) que significa per nosaltres tenir visites d’amics i família aquí a Kenya.

Estem a uns 6.000 km de “casa”. És molt curiós com considerem “casa” a Catalunya quan estem a Nairobi i Kenya quan estem a Barcelona. És a dir, en els últims 4 anys i mig no hem estat mai a “casa”. És el que té viure i treballar a l’estranger. Després d’aquesta divagació… la distància que us comentava més amunt té moltes, però que moltes conseqüències. La primera és que a l’horari d’hivern tenim dues hores de diferència, i podeu dir, doncs no és tant. Doncs no ho era abans de tenir a l’Arnau, però ara a les 5 estem al parc, a les 6-6:30 estem amb el bany, a les 7:30 sopant, després jugar, dents, contes i a dormir (l’Arnau o ja tots perquè estem destrossats). Els caps de setmana no són massa diferents. Sembla un horari raonable i en el que pots fer encabir un Skype amb certa facilitat, però clar les meves 5 són les vostres 3 de la tarda. Podeu fer un Skype a les 3 de la tarda entre setmana, no! I el cap de setmana? Segur que encara esteu dinant. I si esperem a que l’Arnau estigui dormit cap a les 9-9:30? Són les vostres 7 de la tarda. Heu arribat a casa? No! Així que no es tant fàcil. No em vull ni imaginar els que tenen més diferència horària. A més, sempre estan aquells que et diuen “Tu diguem l’hora que jo m’adapto” i després no poden mai. Això ens fa sentir lluny i desconnectats, no sentir la veu dels que estimem, ni que sigui perquè ens expliquin trivialitats.

El segon inconvenient de la distància és evidentment la distància en sí mateixa. Estem a 6.000 km, 12 hores de vol en els millors dels casos. Serien 8 hores si alguna companyia aèria volgués fer vol directe. Ho heu intentat? 12 hores de vol? I com arribeu de cansats? Rebentats segur. Jo no he anar mai en primera classe, i crec que pagant jo segurament no hi aniré mai, però ja et dic que en turista és molt cansat tant de dia com de nit, i amb un bebè a la falda és 10 vegades més cansat. Això que vol dir? Doncs que ens mirem molt quan venir a “casa” (BCN) i quan no, perquè és un esforç físic bastant gran que ens desgasta, i la veritat, són les nostres vacances. El que mai pensen els avis de l’Arnau. Aquestes són les nostres vacances i triem passar-les amb ells i no en un altre lloc, Zanzíbar està a només a dues hores en vol de casa (Nairobi) i les Seychelles a unes 5 hores. És per reflexionar-hi.

Aquí va el tercer inconvenient, ens costa molta pasta cada cop que hem de viatjar cap a Barcelona. I a partir d’ara encara més perquè l’Arnau ja té dos anys i paga tiquet sencer. Som una família de 4 (us havíeu oblidat del Tro?) amb un sol sou i no em queixaré ara del sou perquè no toca i perquè no tinc queixa, però... d’aquest únic sou ha de sortir la jubilació de dues persones, els vols, roba, menjar, medicines pel nostre gos que sempre té algo... així que malgastar el mínim, que la vida a Nairobi està molt cara.

Més inconvenients de la distància és que poses distància, potser inconscientment, però la poses. Els problemes d’un lloc no són els d’un altre. Estic segur que si et queixes a algú de Finlàndia de que fa una setmana que plou a Barcelona i que no veus el Sol, et mirarà amb cara de “pero mujer... que haces?”. Doncs a nosaltres ens passa el mateix però amb altres coses (el Sol el veiem gairebé cada dia).

I tot aquest rotllo perquè. Doncs per dir que quan tenim visites ens posem en perspectiva. Parlem el nostre idioma, sabem que les nostres bromes faran gràcia (no és fàcil fer bromes en anglès), podem rememorar el passat, podem tornar a tenir 16 anys un ratet (en el cas d’aquesta última visita especialment), ens posen al dia de cotilleos, projectes, canvis... En definitiva, es com estar a casa per uns dies. I això ens encanta. A part, clar, d’ensenyar que “no estamos tan mal, hombre!” aquí a Kenya. Collons com estic avui amb l’APM.

A l’Arnau també li encanten les visites, van connectar a l’instant. Clar, que amb la Carol és fàcil dur-se bé i connectar. Llavors l’Arnau encara no parlava, però va agafar una plorera quan van marxar que em va costar com 20 minuts calmar-lo. Som uns sentimentals a casa ;-).

Després de dit tot això, ara no vingueu tots en “tropel” cap aquí, però si teniu pensat visitar-nos i esteu indecisos, no ho estigueu, que sou més que benvinguts.

Espero poder començar a publicar amb més regularitat, però no prometo res. Ens queden moltes coses a compartir de l’any passat i també d’aquest any. Què l’Arnau ja ha fet dos anys!!! Ai mare! Que si que és veritat que el temps passa volant.