Que passa quan intentes fer un viatge a Kenya? Que tot va bé? No tindria gràcia. Aquí les coses tenen sempre més emoció que agafar el cotxe, fer carretera i arribar al lloc de destí.

Aquest dissabte vam aixecar-nos d’hora (a les 7) per anar cap a… no us ho penso dir encara, que sinó perdem tensió. El fet és que vam preparar les maletes i el cotxe per anar a un lloc. Un cop a l’autopista (per anomenar-la d’alguna manera, les autopistes no tenen "badens" ni passos de vianants) ens vam quedar aturats, mooolt aturats, tant que vam sortir dels cotxes per veure que passava. Allà, a la distancia veiem moltíssima gent enmig dels dos sentits, que deu passar? Una mani? Ja estàvem decidits a anar cap allà cridant “No, no, no, no a la guerra” (osti, m’he equivocat de govern, de país i d'any), ens van explicar que passava. Resulta que com en que aquesta “autopista” de 4 carrils per banda passa la gent caminant o corrents si veuen que els van a atropellar, només era qüestió de temps que això passés. Uns minuts abans que arribéssim nosaltres havien atropellat a un vianant i tota la gent del barri va sortir de casa seva per aturar l’autopista per protestar o bé perquè la poli es dignés a aparèixer i fer algo. Hi devia haver unes 200 persones o més. Al cap d’uns 20 minuts veiem dos cotxes de policia amb tres policies a dins cada un, però no us penseu que eren antidisturbis, res semblant, eren tres policies municipals, dels que posen multes. Jo no sé quin poder tenen aquí els policies però ni van baixar del cotxe, a mida que s’anaven apropant la gent es va anar dispersant i quan van arribar a lloc em sembla que només quedava el ferit. Compareu això amb el que els hi podria haver passat als mateixos policies a Barcelona: mani improvisada per gent molt enfadada perquè han atropellat a algú, em sembla que necessitarien alguna cosa més que 6 policies amb porres per dispersar a la gent. Suposo que a Barcelona no tenim por de que ens disparin. Un cop la poli va fer acte de presència va ser cosa de 5 minuts i ens vam tornar a posar en marxa con 4 carriles por banda y viento en popa a toda vela.

L’autopista es prou agradable i entretinguda, no et pots avorrir perquè és com si estesis al joc del Karmagedon però no com a protagonista si no com a pobre cotxe que s’intenta apartar dels kamikazes. Els matatus (si, si n’hi ha a tot arreu) intenten avançar sempre que poden i donde caben dos caben tres, saps? Que més dona que vinguin cotxes de cara, que estiguis en un canvi de rasant, en una corba tancada… si ells volen avançar ho faran i tu ja t’apartaràs. Ara li veig la utilitat de jugar a la Play, millores els teus reflexes per després poder conduir per Kenya.

A part d’aquesta diversió, que no és poca, també vam passar per un poble que es diu Makuyu on venen fruita, és com una espècie de Fraga però a l’africana. Hi ha tot de paradetes per la carretera venent plàtans, mangos, pinyes, alvocats… que, per cert, estan boníssims, i els més atrevits assalten els cotxes intentant vendre el producte (no penseu malament, que aquí el producte són fruites, però de veritat).

Un cop passades totes aquestes “distraccions” ja estàvem gairebé a lloc, segons el GPS, que no té accent de Reus (eh, noies de la Toscana), però també és bastant gilipolles. Sabíem que érem a prop perquè el paisatge es va anar tornant més verd i asilvestrado i perquè ens els cartells posava… que no, que encara no ho diré, posava el nom del lloc on anàvem, però aquest lloc te varies entrades, quina serà. Evidentment no va ser la que vam escollir nosaltres, que no ens coneixeu!

Arribem a una de les entrades (o gate) i li expliquem on anàvem al guàrdia, ell ens diu que sí que sí que és aquest camí, però que primer ens hem de treure el carnet de safari, lo cualo???? Després de discutir i d’intentar subornar al guàrdia (d’això es va encarregar la nostre amiga Francesca) i sense tenir sort (que integres que són els guardes forestals, si fossin igual d'íntegres els polis de Nairobi otro gallo cantaría) vam anar a buscar una altra entrada on ens donessin la safari card. Resulta que això de la safari card és una targeta on tu poses diners i quan vas als parcs naturals no pagues amb cash directament sinó que et passen la targeta. La idea és molt bona però collons aviseu a la web! Per sort aquesta altra entrada només estava a deu minuts de l’altra. Un cop pagat apa, torna a la primera gate on estava el guarda incorruptible, allà l’amic passa la targeta per deixar-nos entrar però ens indica que noooooo, on aneu? Aquest NO és el camí que heu de seguir per anar on anàvem. Què? Però si fa 20 minuts ens has dit que si? Que passa que aquest lloc es mou de lloc com l’illa de Lost? Després de dir-li gràcies al guarda ens encaminem cap a la segona entrada que havíem visitat (on ens havien fet la safari card una tia súper empanada) perquè el GPS així ho indicava. Un cop allà vam preguntar, no sigui cas que el GPS… Sort que ho vam fer, no era aquella gate. Després de dir-li gràcies al GPS ens vam encaminar cap a la tercera entrada (ara sabem que com mínim hi ha tres entrades) i seguint un camí rural durant uns 20 minuts o més van arribar a lloc, a Aberdare!!!

Aberdare és… us poso el fragment de la pàgina oficial de parcs naturals de Kenya (http://www.kws.org/parks/parks_reserves/ABNP.html) directament: “The Aberdare National Park, with an area of 767 Km2 covers the higher areas of the Aberdare Mountain Ranges of Central Kenya, from altitude of 1829M to 4001M above sea level. The topography is quite diverse with deep ravines that cut through the forested eastern and western slopes. Animals easily observed in the park include; the Black Rhino, leopard, baboon, black and white Colobus monkey and sykes monkey. Rarer sightings include those of lions, the golden cat and the bongo- an elusive forest antelope that lives in the bamboo forest. Animals like the eland and spotted and melanistic serval cats can be found higher up in the moorlands.
Visitors can also indulge in picnics, trout fishing in the rivers and camping in the moorlands. Bird viewing is rewarding, with over 250 species of birds in the park, including the Jackson's Francolin, sparry hawk, goshawks, eagles, sunbirds and plovers".

Aberdare és l’únic parc natural on es poden fer Game Drives que és a la muntanya, els altres estan a la sabana. El més important és que per primera vegada anàvem de Lodge (que bàsicament vol dir hotel en un parc natural). En arribar al Lodge un noi molt maco ens va donar tovalloletes calentes perquè ens traguéssim la pols del camí, després un refresc de llimona per si teníem set, igualet que com hem viatjat sempre anant d'alberg. Tot això abans de saber si estàvem registrats o no. Ja era l’hora de dinar així que ens vam encaminar cap al buffet, nyam nyam. Vam menjar com a lladres, ja eren les dues de la tarda i entre setmana dinem a les 12.30.

Després de dinar havíem d’anar cap a l’hotel germà d’aquest primer que era on dormiríem. Per anar allí havíem d'agafar un transport que ens oferia l'hotel, ja que el camí, segons ens havien dit, sol estar bastant malament. Aquest transport sortia a les 14.30 i tenint en compte que començàvem a dinar a les 14h... ja us imagineu no? Doncs si, el vam perdre. El següent transfer era a les 17.30 i eren 45 minuts així que arribaríem gairebé de nit i no podríem veure res... Després de parlar-ho amb els altres membres de l'expedició (Francesca (italiana), Nick (canadenc de descendència egípcia i txeca, original, eh?) i Francisco (a que no ho endevineu?) fent un te, vam decidir anar en cotxe, a l'aventura!!!

Vam marxar de l'hotel i vam tornar... a la primera porta!!! Aquest cop el guàrdia ens va dir que si que havíem d'agafar aquest camí. Teníem per davant gairebé 45 minuts de camí (pista forestal) per dintre del parc. Aquest hotel està molt més endins del parc natural. De fet, està tant a dins que quan vam arribar ens van dir que no podíem sortir a caminar perquè era massa perillós. En un principi ens va tocar bastant els collons, perquè vam pensar, ostia com als animals els hi doni per no venir aquí no veurem una merda, ni bosc, ni animals, ni res. La tonteria se’ns va passar en entrar a l’hotel i veure que tenien tota una sèrie de terrasses a cada pis que donaven a un llac, on un mogollón d’animals estaven bevent i “relacionant-se”. Impressionant!
Teníem elefants, búfals, warthogs (són a tot arreu), antílops i una gran varietat d’ocells a tocar de finestra. A part també tenien un pont per on caminar en exterior per poder observar ocells. Nosaltres no som uns ornitòlegs apassionats però realment aquí a Kenya no cal ser-ho per gaudir de la varietat d’ocells i de lo vistosos que són (mireu a foticos xules).

Ens vam passar tota la tarda i part de la nit veient com els búfals els hi fotien puyes als elefants, com aquests s’hi tornaven. Com unes hienes intentaven caçar uns waterbuks (antílops), a les 11 de la nit (quan vam anar a dormir) encara no havien tingut èxit. Això de mirar els animalons és com mirar el foc d’una llar de foc, et quedes hipnotitzat. Ah, me n’oblidava! També vam disparar als animals, en tenia unes ganes de disparar a un elefant adult i enorme… no us ho imagineu. Eh! No sigueu mal pensats que jo no sóc el rei, disparar amb la càmera de fotos!!! Som uns shooters, en una hora em vaig fondre una targeta de 4GB, tinc tendinitis al dit.
La veritat és que aquest Lodge està molt ben col•locat i és molt agradable, però nosaltres volíem una mica d’acció i moure una mica el cul, així que el diumenge després de dir adéu als nostres col•leguites els búfals (per cert, és molt curiós, els búfals es beuen el pis dels elefants, de fet es barallen i tot per una mica de pis) vam anar cap al primer Lodge (on havíem dinat el dissabte) per fer una mica de caminada (amb guarda forestal i pagant clar). La caminada va estar bé, vam veure girafes, impales, zebres, helands, monos… a peu! Per primera vegada els veiem anant a peu, semblava que els poguessis tocar. Lo dolent va ser que em vaig cremar tota la cara tot i dur crema solar protecció 50, la propera vegada potser que em posi el meu barret de safari. Em vaig quedar Anna too roja. L’Edu com que té pell de burro no es crema i això que no duia crema, quina ràbia.
A l’acabar la caminada ens vam obsequiar a nosaltres mateixos amb una barbacoa (que feia l’hotel), unes cervesetes i una siesta (només alguns).

Quina pena deixar tot aquest paisatge i tranquil•litat per tornar a Nairobi, amb tot el follón, el trànsit, la basura… però no passa res, ja estem organitzant la següent sortida de la rutina. Per cert, el cotxe de puta mare per camins rurals una mica complicats (terra, pedres petites, una miqueta de fang...), un 10 al súper canyonero.