• I tu? Que estàs nerviós?
• Bueno… si…
• Que has d’estar nerviós? Si tu no et poses mai nerviós? Com creus que s’ho agafaran? S’emprenyaran perquè no em dit res en 5 mesos? Potser ja ho saben?
• Potser si perquè la teva mare volia fer molts skypes amb tu últimament, potser sap algo. No li hauràs dit a te germana?
• No, no, que si li dic a la Mire és com dir-li a tothom. Només ho sap la Júlia i el Fer d’allà casa.
• Potser han vist algo durant les converses en Skype, com que no pares d’aixecar-te…
• Que no, que no… si he estat portant "sudaderes" amples tot aquest temps i estem a 20 i pico graus!
• I com ho fem? Com ho fem? Ens pengem els cartells i quan els hagin llegit destapem la panxota?
• Si, aquesta era la idea.
• Vale, vale. La policia de duanes ens deixarà gravar sortint per la porta d’arribades?
• Home, si els hi expliquem segur que si, no?
• Va, va agafa el teu cartell.
• Quina vergonya!
• Jo també en tinc de vergonya, però ho fem igualment. Que molarà!
• A la de tres. Una, dos i… tres!

Com us podeu imaginar les cares de les nostres famílies quan els vam donar la noticia de que estem embarassats a l’aeroport, després de 5 mesos portant-ho en secret va ser de poema. Uns van dir que ja ho sabien (encara no sabem com ho sabien), altres van plorar a l’instant, altres encara estaven intentant trobar on està el botó per tirar fotos al mòbil i van anar tard, altres es van quedar en xoc (crec que encara ho estan)… però tots, tots ells es van alegrar i ningú es va enfadar per aquesta petita trampa que els havíem preparat a la nostra arribada.

Així van començar els nostres Nadals de 2015-2016, uns Nadals exprés i per primera vegada en molt de temps amb moltes coses que celebrar i per estar agraïts (als que ens estimen, a l’univers, a les creences de cadascú… ja veieu que això de tenir les hormones revolucionades fa que estiguem més tous per aquí): nous membres a la família, noves parelles, noves vivendes, noves adquisicions, tots amb feina i projecció de futur…

Aquell mateix 24 a la nit ja vam anar de sopar a casa dels pares de l’Edu, on vam anunciar el sexe del futur nadó i el nom que hem pensat i repensat. El nadó serà un nen (en principi, després ell que decideixi que vol ser) i el nom Arnau (encara que canviïs de sexe no canviïs de nom perquè ara ens agrada molt i ens va costar una miqueta decidir-nos, vam fer referèndum, consulta, plebiscitàries… tot molt català). El 25 dinar a casa la tia Marisa on vam tornar a donar la sorpresa, ja semblava el programa de la Gemio (collons, que vells que som, les noves generacions no deuen saber qui és la Gemio). El 26 dinar a casa la mare de l’Anna, on la taula llarga parada per tanta gent feia recordar Nadals passats on es treia una porta i es posava sobre cavallets i es posaven els sofàs al balcó per caber-hi. Per sort, aquest cop no va caldre tanta modificació ni planning.

I després del 26… que us penseu? Que vam descansar? Ni parlar-ne! Primer, vam anar a visitar la nova casa de la Mire i el Francesc, que està com si anessis des del “Otro lado del muro” fins a “Desembarco del Rei” per terra, després tombessis cap a Meereen i finalment ella visqués a Dorne (per lo de la platja a prop). És a dir, que viu una miqueta lluny de Santa Perpètua, i més si segueixes el GPS dels pares de l’Edu que et porta a fer turisme. La casa súper xula i ells l’estan deixant encara més xula, sobretot pel foc a terra, eh Francesc.

Després tocava organitzar la festa sorpresa de la Mire, que en feia 40! (si, ho anunciem al blog perquè, primera, ja ha passat i segona, ella no se n’amaga pas de que en fa 40). La majoria de decisions ja s'havien pres via whatsapp amb els “Organitzadors” i només calia anar per feina, poca cosa sabeu. Vam tenir molta sort perquè tant la Noe, com l’Eva i la Glòria ens van ajudar moltíssim i ho vam tenir tot enllestit a temps i sense massa estrés (no massa estrés vol dir que no ens van sortir úlceres ni vam perdre el cabell, però si que vam tenir uns quants dies ocupats de Sol a Sol, i un pelín més). Nosaltres creiem que la festa va anar molt bé, tot i que em sembla que no va ser massa sorpresa... Van haver-hi parlaments (poc per part de l’"homenejada"), vídeos, photocall, regalets, amics, família… vaja el que ara es porta a Barcelona per les festes de cumple d’adults.

Després del “cumple” de la Mire (si, a casa meva diem cumple i no aniversari, també diem “iaia” i no àvia i si heu vist el vídeo de la casa veureu que tenim un català una mica bàrbar) tocava seguir amb les celebracions Nadalenques. Va que ja queda poc. El 31, a casa de la Mire i el Francesc per acabar bé l’any, el 2 l'Edu va jugar el 3x3 de bàsquet després de 2 anyets sense tocar pilota i el sopar de l'aniversari del pare de l'Edu, el 4 quedada ràpida amb els CReSA i ex-CReSA per posar-nos una miqueta al dia (queda pendent un Skype amb la Kate que no va poder venir), el 5 a sopar a casa la mare de l’Anna amb regalets inclosos, el 6 a casa els pares de l’Edu, amb més regalets inclosos en el menú. Ah, però no us penseu que els regals eren per nosaltres, nanai! Gairebé tot és pel nostre petit no-nat. A tots els paquets posava “Arnau”, i això que encara no ha fet mèrits per merèixer regals (a part de lo de desenvolupar-se i créixer com toca), no ens volem imaginar la de coses que rebrà quan faci quatre gracietes als avis. Total, que al final podíem omplir una maleta només que amb coses del peque. La veritat és que tothom es va prendre la noticia amb molt d’entusiasme, amics i família, i vam rebre regals per totes bandes i ara ja tenim tot el kit de supervivència del bebé per tot el primer any!

Durant aquests dies també van anar a sopar amb el Xavi i la Marta, ells també esperen un bebé i també estan súper il·lusionats. Vam intercanviar impressions i ens van fer uns regalets superxulos que, per sort, ens van caber a la maleta.

Després del 6 només quedava anar a fer un soparet amb la amigues de l’Anna (també per posar-nos al dia) i anar a fer-nos una ecografia 4D que és el que ens regalàvem els papis entre nosaltres. No sé si comentar la nostre experiència mèdica prenatal en aquest post o despotricar en un post a part (crec que obrirem una nova secció al blog que es dirà “Ser pares expatriats”) perquè telita amb les ecos i revisions del sector privar a Barcelona! Només cal dir que estem súper contents de fer el seguiment de l’embaràs a Kenya!

Ah! I que no se m'oblidi, abans de tornar cap a Kenya també vam quedar amb la Júlia al CReSA (coses de la vida sempre que tornem a Barcelona acabo anant al CReSA a fer una visita, serà que em crida...) perquè ens dones consells sobre peques (demanem consells a tothom) i per parlar de que tal les nostres experiències com expatriats.

Aquest és el resum dels nostres Nadals exprés. Com podeu veure no vam descansar ni un dia (mentida, el dia 1 si que vam descansar, vam començar l’any fent el vago com campions, ens ho mereixíem), però ens va donar temps a gairebé tot. No ens perdonem no haver anat a veure la nova casa de la Carol ni el no haver conegut a la Judit (imperdonable i també queda pendent un Skype), però suposem que després de veure tot el que vam fer ens ho perdonareu.