Per una vegada ens saltarem tota la part de preparació del viatge i passarem directament a l'acció. Estem a Rwnada, terra de Hutus i Tutsis, terra de conflictes però també terra de goril•les a la boira (Gorillas in the Mist).
La primera impressió del país va ser més que bona, carrers nets, matatus nous, conductors que respecten les normes de circulació, policia no corrupte, seguretat, carreteres sense forats... és a dir, res a veure amb Nairobi. El que més ens va sorprendre va ser que no hi havia ningú pels carrers. Que deu passar? Doncs molt fàcil, resulta que tots els ciutadans del país, però també estrangers residents, cada últim dissabte de mes estan obligats a netejar el barri on viuen. Com a bons peninsulars, estareu pensant, si clar, i com ho controlen, jo m'escaquejaria a la primera de canvi. Bé, no és possible perquè et fan fitxar cada cop al que seria un equivalent a Centre Cívic, i si no assisteixes a dues neteges (és a dir dos mesos) et detenen. Tampoc pots anar vagant per la ciutat fins que no són les 11 del matí, perquè la poli també et deté, se suposa que estàs netejant. En resum, que o neteges o neteges. Això fa que tota la ciutat estigui súper mega neta. A part, el país s'auto defineix com a EcoRwanda, i de entre altres coses no estan permeses les bosses de plàstic. No sabem si la gent és feliç o no, o si tenen llibertats o no, però el que és segur és que pel turisme va de collons.
Amb aquesta intro us posem en situació de com està el país i que no té res a veure amb les imatges de fa 20 anys quan la guerra. Diuen que és el país més Europeu d'Àfrica, encara que nosaltres preferiríem un altre adjectiu més adequat, encara no sabem si Europeu vol dir bo o dolent.
Ara passem al segon dia. Com no, ens llevem ben d'hora ben d'hora, a les 5.30 del matí, a les 6 estem esmorzant (ja em direu qui té gana... a part de l'Anna). A les 6.30 sortim per la porta del Lodge (si, si aquesta vegada anem de pijos) i ens dirigim cap al "Rwanda Development Board" de la zona, vaja, la central dels rangers que fan les sortides al "Volcanoes National Park". Només permeten una visita al dia a cada família i els grups no són molt grans, unes 7 o 8 persones. A més, es necessita un permís especial del govern. És a dir, que no es pot decidir d'avui per demà. Després d'una breu explicació de com reaccionar davant dels goril•les, agafem el cotxe per després d'1 hora arribar al peu del volcà (extint, clar). Durant el camí els nens del pobles que passàvem ens anaven cridant com si els hi anés la vida "Acachupa, acachupa, acachupa", que vol dir ampolla de plàstic, resulta que se'n fan joguines i les demanen com si fos or. En l'últim poble els nens ens deien "Good morning teacher", com si tots els muzungus fóssim profes. Comencem l'ascens per anar a veure la família Susa, la més gran de Rwanda, uns 36 membres. Primer, bosc de Bambú i segon bosc humit (rainy forest), però tot amb una inclinació d'uns 45 graus o més durant dues hores, i ple de camps d'ortigues, per calor que fes no ens podíem treure la màniga llarga perquè feien 1,5 m d'alçada. Recordeu que estem pujant un volcà. De cop, els rangers ens diuen, deixeu les motxilles a terra i pilleu les càmeres. Això només tenia una traducció, ja estem amb la família! Quina emoció, però... on collons estan, no veiem res, suposo que es necessiten ulls de ranger per localitzar-los. Allà en un arbre veiem una ombra negra! Ooooooh! Anem avançant per posar-nos més a prop, allí estava ell menjant fulles sense fotre'ns ni puto cas, només ens va mirar un moment. De sobte, sentim com els arbustos es movien davant nostre, malgrat les explicacions del ranger, no sabíem que fer. Veiem una goril•la d'uns 100kg que estava mirant el grup que s'havia dividit en dos. I ara que fem? El guia en deia que ens ajuntéssim amb l'altre part del grup, però això volia dir passar a un pam de la goril•la. Ens assegurava que la goril•la estava esperant a que nosaltres passéssim, t'ho pots creure o no. Sense pensar-ho, creuem per davant de la goril•la i efectivament, ens mira com passem i després ella continua el seu camí, s'espatarra damunt les ortigues i es posa a menjar.
Continuem muntanya a munt i veiem tres pequenyines, que monos... clar que són monos! Els tres estaven vigilats per un enorme esquena platejada (Silver Back), després vam saber que era el mascle més dominant, no ho vam dubtar en cap moment. Una bèstia de més de 200 kg.
En total vam arribar a veure uns 19-20 membres de la família, i cada cop que veiem a un nou membre l'exclamació era internacional: ooooooh! Vam anar voltant-los fins que ells van decidir marxar, bé, el Silver Back va decidir marxar. Els vam seguir una trosset i ens vam quedar enmig de dos grups de goril•les, els rangers ens van dir que ens apartéssim del camí i així ho vam fer, però les senyores goril•les van decidir passar per on nosaltres estàvem encara que haguessin d'empènyer a l'Anna per passar. Sense rancúnia: M'ha tocat un goril•la!!!!!
Passada una hora havíem de marxar, és el màxim temps que pots compartir amb ells perquè no s'estressin. La veritat és que sabe a poco, però millor això que res i a més és pel seu bé (i pel nostre, no voldríem veure a la bèstia de 200kg enfadada). De baixada tot era més fàcil i podíem anar canviant impressions amb els altres, per unanimitat i canviant d'idioma: impressionant. Ens vam sentir com a Dian Fossey per una hora, no té preu (bé, si que en té però no us el direm).
En arribar a l'hotel dinem i a la tarda ens tenien preparada una dansa tribal ruandesa. Els nois i noies semblava que vinguessin d'una escola propera i ho feien molt bé. Evidentment els hi vam donar diners com agraiment per l'espectacle (per cert, a Rwanda l'escola és obligatòria)
Al següent dia vam anar a veure els Golden Monkeys, repetint la mateixa excursió però sense pujar la muntanya, els monillos van baixar a robar patates d'un hort a la falda del volcà. En Nick ho va agraïr perquè el dia abans gairebé treu l'esmorzar durant l'ascens. Els Golden Monkeys són endèmics de Rwanda (només es troben en aquest país) per la qual cosa havíem d'estar emocionats de veure'ls, però clar, després dels goril•les... només eren uns monos molt macos i una mica trapelles. No paraven de xupar la sabia dels arbres. Si el dia abans veient els goril•les ens van donar unes ganes boges de menjar amanida amb aquests monos ens van entrar ganes de menjar canya de sucre.
Aquí s'acaba la nostre aventura de primats però no el nostre viatge. A la tarda tornem a Kigali (capital) i visitem el Memorial del Genocidi. Sense paraules. Si voleu mireu la peli d'Hotel Rwanda. Suposem que per això encara estan sota un règim totalitari passats 20 anys, ningú sap si no tornaria a passar el mateix.
Ara si que s'acaba el viatge: aeroport, arribada a Nairobi, comparació amb Kigali i a dormir.
Integrants de l'expedició: Tatjana Sitt (la recordeu del Mount Kenya?), Nick Svitek (el recordeu d'Aberdare?), Edu i Anna (els recordeu?).