Molt bones a tots!

Després d’uns quants dies sense actualitzar el blog, aquí estem. Hi ha varies coses a explicar del cap de semana, primer explicarem la menys divertida i després la divertida (casualitat, van en ordre cronològic).

El cap de semana va començar mooooolt perro, pero molt. Total, que el que voliem fer pel mati ho vam acabar fent a la tarda, vam anar a Ngnong Road. I vosaltres direu, i que collons hi ha a Ngong Road? Doncs molt fàcil, els nostres futurs mobles. És un carrer, millor dit una carretera, on hi ha moooltes però que moooooltes tendes de mobles, a lo que segur que esteu pensant, si si com a la carretera de Vic, no exactament, és més aviat com als encants, els nous? NO, els vells. Són tallers de xapa amb els mobles exposats a l’exterior (xupant pols) i a ple Sol. Com que nosaltres som súper intel·ligents ens vam plantar allà a les 3 de la tarda, ole tu, ole tu (APManiàcs). Després de passejar amunt i avall durant una estona preguntant preus, vam arribar a varies conclusions. Una és que a tots els “muzungus” (blancs) els hi donen el mateix preu a totes les botigues (segur que ens timen però a nosaltres ens sembla barato), precio amigo sabeu. Dos, els mobles són de fusta bastant bona, o com mínim pesa lo seu. Tres, tot ho fan igual, sense bons acabats, per exemple, les taules de menjador estan ben pulides per sobre però no per sota amb lo qual corres el risc de morir desagnat al clavar-te una estella. I quatre, TINDREM MOBLES! Les visites ja no hauran de dormir a terra o al rebost, podran dormir en el nostre llit vell de l’IKEA que ens vam enviar! A que esteu contents?

Això era lo no-divertit, encara que vam riure bastant veient com ens calaven i ens intetaven timar una mica. Ara bé lo divertit. Per fi senyors i senyores, per fi nens i nenes, per fi... hem anat de safari! (i no només hem vist caques).

El diumenge al mati ens vam llevar, ens vam vestir com autèntics turistes blancs i ens vam encaminar cap al Nairobi National Park (és la Game Reserve que ens queda més a prop). Estavem molt emocionats, ploravem de l’al·legria (després vam parar de plorar perquè sinó no veiem res, us ho creieu, oi?).
La ruta a fer era la següent: primer al National Park per fer-nos la targeta de guiris visita parcs, després al Elephant Orphanage a veure com els hi donen lleteta als elefantets (Anna: ja parlo com l’Edu) i després tornar cap al National Park per entrar-hi. Però com que les coses a Kenya mai són el que sembla... la primera parada va ser per res, no ens haviem de fer la targeta de guiris, no és necessària, per sort tampoc ens la vam cobrar. La segona parada (Elephant Orphanage) va ser ESPECTACULAR. Sembla una tonteria anar a veure elefants als que els hi donen el biberón (de dos litres) i després es posen a jugar i a fer el tonto en un bassal de fang, però és súper xulo. Lo trist és el perquè estan allà, tots els residents són orfes, han perdut la mare (el pare es veu que no compta massa) d’una manera o altre: caçadors furtius, guerres, cauen en un forat del que no poden sortir... Total, que fins al 2-3 anys estan a l’orfenat i després a buscar-se la vida, segurament al Tsavo East National Park (apunteu-vos el nom).

D’allà, i encara babejant, ens vam dirigir cap al NNP, ay que bonito (més APM). Després de treure les entrades (a vosaltres us cosataran més cares, :P), pensareu que vam anar cap a dins, doncs no, vam anar a dinar, que portavem una gana per menjar-nos nosaltres als lleons. Mentre dinàvem vam veure un monillo per allà i vam pensar “aquest entremeliat ens fotra el menjar” (per no dir mono hijo puta vete ya), però resultava fins i  tot graciós. Pero… que és això… una manada de babuinos enormes (debien pesar com uns 30kg), això ja no té res de graciós. La cuinera que ja se’ls coneixia va agafar un ganivet i va sortir a amenaçar-los i als pobres monos només els va quedar marxar correns i vigilar a certa distància. També vam compartir mejador amb un warhog que no sabem ben bé on anava però ell caminava molt decidir remenant el cul.

Havent dinat, ara si, entrem al parc. El primer que vam veure va ser... una carretera asfaltada? Jolin, quina destrempada. Però al cap de 5 minuts, els nostres primers animals, uns búfals enormes, que tenien al cap com una espècie de cofia, ah no, que són les banyes. Després, una “avestruz” que primer pensàvem que era una pedra negre gran, però quan va aixecar el cap era una pedra negre gran amb cap que ens mirava molt atenta. Un ratet més tard vam veure les cuellilargo, les nostres amigues les girafes, que semblava gegants a la tierra media, tots els arbres els anaven petits. I com no, el warhog (Pumba) un altre cop, portador de la Peste Porcina Africana, que majete. Arribant a les planes ens vam deleitar els ulls amb tot un seguit d’antilops: alcelafo de Coke (que no Coca-cola), Impala (no sé com aguanten la cornamenta), gacel·la de Thomson i els oribí. Després ens vam dirigir cap als Leopard Cliffs, però ni rastre del lleopard, això si, les vistes molt maques. Acompanyats per un ranger (un tio amb una escopeta i roba de camuflatge) vam recorrer un tram del riu Athi on, en teoria, hi ha hipopòtams, ni rastre, però si que vam veure un cocodril que se’ns podia menjar als dos i xiular a la vegada. Nota a tenir en compte, els rangers que treballen en el parc i ja tenen el seu sou igualment demanen pasta quan t’acompanyen a veure bitxos. És la tònica del país.

Després d’això ja tocava anar tornant cap a la main gate, però no sense abans trobar-nos a un altre ranger que ens va demanar que si el podiem dur un troç més endevant, clar que si! (ell era el que duia l’escopeta, sabeu). La sort va ser que li vam preguntar si de camí trobariem rinoceronts o lleons, ja que no n’haviem vist i el tio majete ens va dir que ens agafava a mig de camí i que ens acompanyava. I allà estaven, tranquilotes com ells sols, enmig de la planicie i sense ni immutar-se, dos rinoceronts blancs. Espectacular! Quins bitxos més raros però majestuosos. El NNP és un dels pocs llocs de Kenya on es poden veure rinoceronts tant blanc com negre perquè tenen un programa de protecció especial i han pogut criar sense tants problemes. El ranger, amigo, també semblava demanar pasta, però ens vam fer els tontos i ens vam pirar.

Ja descartada la idea de veure més varietat d’animals, ens vam encaminar cap a la sortida. Ja s’estava fent fosc. I allà, per on el Sol ja anava baixant, com sortides del no res, una manada de zebres. Quins cavalls més originals. De fet no ens podem pendre a les zebres massa en serio després de veure la peli de Madagascar i saber que realment parlen amb accent cubà. Darrere les zebres, que és això? O que li ha passat a aquest bitxo? Osti! Que és un nyu, anda i allà n’hi ha un altre. Sembla l’avi cascaràbies de la resta d’antilops, si té fins i tot barba. Ara ja estavem radiant de felicitat, quantes coses que hem vist. Xino xano cap a la sortida (perduts, com no no vam comprar mapa, pá qué) ens topem amb un altre antilop, l’elan comú. Primer el vam confondre amb un alcelafo de Coke, però no, aquest te “chepa” i les banyes són diferents (ens hem fet experts en banyes, ja ho erem de caques i ara hem ampliat).

Finalment vam trobar la sortida del parc i cap a casa.

El Nairobi National Park (amb tanca només a la zona que toca Nairobi)  ha estat la primera Game Reserve que hem visitat i ens ha encantat, és una pasada poder visitar els animals a casa seva. I si aquest parc natural ens ha agradat, tot i sempre anar veient de fons Nairobi, els que veurem més endevant potser si que ens facin plorar.