Madrit o Madriz?
En aquesta entrada us explicarem la nostra visita a Barcelona (família i amics) i a Madrid (més amics i una miqueta de feina).
La nostra tornada a casa va ser una miqueta com sempre, molta alegria al principi, però després tot es normalitza i ja tornes a ser un més, com si mai haguessis marxat (el que també és d’agrair).
Aquest cop veníem per un mes i pensàvem que tindríem temps per avorrir-nos, doncs no. Vam visitar a toooots els amics, antics jefes, part de la família, antics companys de feina… i això que no som massa sociables, arribem a ser una d’aquelles parelles carismàtiques i nen, ens haguéssim estressat amb tanta visita.

També vam aprofitar per anar de compres. No, no us penseu que som com els estrangers a la Roca Village que venen a gastar-se els milions en marques cares, nosaltres vam anar al Decathlon, al Supeco (si, si per nosaltres sempre serà el Supeco) a comprar xampú (que és tres vegades més barat que a Kenya), als outlets... Nens, si és que vivim motados en el dólar!

Sabeu allò que diuen que quan estàs fora i tornes t’adones de coses que abans no t’hi fixaves, jo no m’ho creia, però aquest cop havíem estat 9 mesos sense trepitjar terres Mediterrànies i sí que hi ha coses sorprenents. Per exemple, les noies/nois que són com clons, si home si, les noies amb el cabell llarg (XXL) vestides totes amb samarretes de tirants una miqueta amples i pantalons curts (chocheros), i els nois… ai els nois… tots van amb pentinat a lo Cristiano Ronaldo, amb els mateixos pantalons i les mateixes samarretes, això si, que es vegi bé la marca (com deia me mare, ja que pagues més que es vegi que es vegi). Els que em coneixeu sabeu molt bé que jo no sóc un referent en moda, ni molt menys, però sí que he sigut adolescent i, a més, de les paves, paves, paves, però us puc assegurar que mai mai mai he volgut ser un clon i em sembla que no ho era. Clar que potser això és el que pensen aquestes noies/nois? Bé, no ho sé però noies/nois (que no crec que llegiu aquest blog) des d’aquí us fem una crida perquè sigueu originals, perquè no passeu pel “tubo” i sigueu vosaltres mateixos. Aquesta visualització externa de clonatge esperem que no es tradueixi en tots els camps de la seva vida, sinó quin futur ens espera, bé, el que dictin des de la tele, no?

Va que perdo el fil de la historiets i com diria en Rubianes “ ostia nene, y ahora que venia?”

Bé, tornant al cas que ens ocupa, les tres primeres setmanes vam estar per Barcelona, i la vam gaudir, passejar per Plaça Catalunya en dimarts al matí, comprar gelats al Planelles Donat sense cua, veure la Sagrada Família per fora (perquè serà que els catalans no volem pagar per veure la Sagrada Família, ah ja, perquè ja hem pagat, i de sobres!). També vam anar de metges, ara no penseu que a Àfrica no hi ha metges, sí que n’hi ha i molt bons (bé, no ens passem, com a tot arreu, bons i dolents) però clar no són els nostres metges, i a l'igual que visitem als amics, família, blablabla… alguns metges també els hem de visitar perquè ja són part de les nostres vides. I com no, vam anar a menjar als nostres llocs preferits: Rambla 41, Can Perico, els Choqueros… només ens va faltar casa la meva tia Marisa que és com un restaurant amb vàries estrelles Michelin però sense que et costi una pasta el plat.

La tercera setmana vam anar a Madrid de Congrés, ni más ni menos que el Congrés de la SEV (Societat Espanyola de Virologia). Ara direu, però nena si tu no treballes amb virus! I jo us diré, d’acord, jo no treballo amb virus però… sé que el meu futur està allà i m’haig de deixar veure, no?

Ay Madriz! Que bonita que eres, que señorial, que monumental… que genial… A mi Madrid em va agradar, tot i que l'Edu no pares de dir “si és que són unos provincianos”; “això a Barcelona és més maco”; "com es nota la pasta que ens r----" (això també ho deia jo)… Total que semblava la conciència nacional del López de Plats Bruts. Per mi Madrit (amb "t") té cert encant i això de les canyes a 1 euro i que, a més, et posin una tapilla mola molt. No vam tenir molt de temps per visitar la ciutat però vam poder veure el Parque del Retiro, la Latina, Plaza del Sol, Puerta de Alcalà, el Rastro (tot i que tancat), mercado de San Miguel…

A la tornada només vam tenir un dia i mig per acomiadar-nos de tothom i fer les maletes, ojo, lo de fer les maletes sempre porta més temps del que t’esperes i és un autèntic conyazo. I sabeu que? Pels meus 31 anys (que no són pocs) l'Edu em va montar un sopar sorpresa amb tots els amics, va estar molt guai i va ser el "colofón" d'una gran visita per casa.

Com sempre, no sabem quan tornarem per terres catalanes. Bé, potser sí que ho sabem, però no us ho direm igualment.