Tot va començar un divendres a la tarda... L'Edu, qual Musungu listo, li va demanar al seu nou company de feina (autòcton de Kenya) que si ens podia ajudar amb els mobles, perquè sospitàvem que ens estaven fent preu de blanc. El noi en qüestió, Obed, va trucar però no va aconseguir massa millor preu. Això és bo i dolent, bo perquè per una vegada no es van aprofitar massa de nosaltres i dolent perquè hauríem de pagar el que demanaven.

Amb el cotxe ja llogat (portem una pasta gastada en cotxe que ens fa vergonya fins i tot pensar-ho) els dos coleguitas van anar cap a Ngong Road (recordeu, els encants vells). Ara comença l'operació Oceans two. L'Obed, tio listo, va anar ell sol primer cap als tallers-botigues com si fos ell l'interessat, però al veure que no li rebaixaven res de res va trucar a l'Edu perquè s'acostés i ja negociaven plegats. Com veieu no eren precisament tan hàbils com el George Cloney i el Brad Pitt. Total que van negociar un bon preu, van donar la paga i senyal (buff quin mal rollo) i van quedar que al dia següent l'Edu i la seva dona (moi) tornarien per pagar i endur-se les coses.

Això ens porta al dissabte (avui). En teoria havíem d'estar allà entre les 12 i les 2 de la tarda. Coneixent-nos a quina hora penseu que hem arribat? Exacte, a les 2 i mitja! Com ens coneixeu, eh? Tampoc creieu que ens esperaven, si no apareixíem es quedaven amb la paga i senyal i tan contentos.

Els mobles els havíem agafat de dues "botigues" diferents, així ens ho posem més difícil i tot té més emoció. Primer hem anat a buscar el llit. Quin tio més majete, ens havia fet el llit més llarg sense cobrar-nos més. Ah, us estranyeu de que l'Edu i jo necessitem un llit més llarg, eh! que som jugadors de bàsquet (ara mateix estem súper ofesos). Es conya, necessitem un llit més llarg perquè el matalàs que ens hem enviat de casa fa dos metres i els d'aquí fan 1,80m (de fet fan no sé quants foots, collons de sistema britànic). Curiós el 1,80m, ja que són bastant alts. El llit ja el teníem solucionat, ara tocava la taula i les cadires. Aquí la cosa es complicava, havíem d'estar segurs que les cadires que ens posaven no estaven fetes caldo i que més o menys estaven anivellades. En total hem canviat dues cadires, no està malament, dues de sis. En acabat els nois que ens transportarien els mobles ho carreguen tot (jo o sé perquè hem mirat tant les rascades si després carreguen els mobles sense miraments) i marxem cap a casa. Al arribar els transportistes ens maleeixen una mica perquè vivíem en un tercer pis, aaaah se siente. Ara bé lo bo, de sis cadires només una estava nivellada finalment. Que si som idiotes? Una mica, però realment les havíem mirat in situ i semblaven estar-ho, però un cop al pis ni de conya, ni sobre "adoquins" tambalejarien tant. Ara que fem?

Doncs la solució ha estat divertida. L'Edu ha anat amb els transportistes i les 5 cadires per a que les anivellessin. La camioneta era de dues places, però allò semblava un sofà, tots juntets i només faltaven les crispetes.

Un cop allí, el venedor no és volia fer responsable i volia cobrar per reparar les cadires (només eren 1000Ksh, uns 8€, però ho portes clar, que sóc català, saps!). Total, que després de molt discutir en anglès i swahili (perquè si no el transportista no cobrava (ho torno a dir, soc català), no aconseguíem res, havíem de pagar.
Llavors apareix el venedor del llit, i em pregunta que em passava, li explico, el tio s'enfada un colló i em diu: "ja ho arreglo jo. Tu m'has comprat el llit i et mereixes el meu respecte" (ole tu!!). Així que l'home (Verano és el seu nom, tal qual, en castellà), molt amablement, agafa les cadires les repara, em dona un pot de vernís i paper de "lija" per poder arreglar les petites coses del transport. Jo, molt agraït, li dic que parlaré molt bé del seu taller i que els propers mobles els compraré allí, ja que m'ha demostrat que podem confiar en ell. Li dono les gracies i tornem cap a casa. Ah, per cert, no ens cobra res...

Tornant cap a casa ens passa una cosa molt graciosa. El transportista es fot contra direcció a la Waiyaki Way i un poli, vestit de carrer, ens pilla. Parlen en swuahili, no "m'entero de naaa", el poli veu un musungo dintre del cotxe i comença a parlar en anglès. No se que li diu el conductor, que el poli es posa com una moto i li pregunta si te cara d'idiota. Llavors li fot més bronca i li diu que parli en anglès, que jo estic a dintre i és una falta de respecte parlar en un idioma que un no entén. Crec jo que l'havia intentat subornar i el poli (suposo que un dels pocs) no es deixa. Total, "fine" i cap a casa.

A casa ho hem netejat tot, polit i vernissat algunes coses.
Un cop tot llest, ens hem tirat en planxa sobre el llit i ni s'ha immutat. Quina compra!!!

Per cert, ara aquí plou a bots i barrals. Si el karma existeix, se li estaran mullant tots els mobles al tio malo i l'altre els tindrà ben tapadets.