Després de l’experiència Qatarí, per fi vam arribar a casa, i sí, ben d’hora ben d’hora. A les 7 del matí ja trepitjàvem terres catalanes. Teníem per endavant 15 dies en els que volíem fer de tot, vaja, una llista molt llarga de tasques auto-imposades. Quedar amb els amics, visites a la família, visites a metges, comprar roba i coses electròniques… Evidentment no ens va donar temps a tot, però anem pas per pas.

El dia d’arribada va ser de relax, com ha de ser, perquè estàvem súper cansats, i més tenint en compte que en un dia començava la festa major. Ai! La festa major, tot l’any esperant-la i després passa en un sospir. Per no perdre el costum, el divendres vam passar a ajudar a muntar les barraques (o xiringuito, com ens agrada anomenar-lo), tampoc teníem res més a fer. A la nit, amb tot preparat i la cervesa ben fresqueta va començar la festa i xerinola, que va durar fins diumenge. Ens ho vam passar molt bé, vaja, sempre ho fem per festa major. Després, relax, compres, més relax, més compres (no és que a Nairobi no hi hagi lloc on anar a comprar, però no és el mateix, ni els mateixos preus) i, sobretot passejar pel carrer, com ho trobàvem a faltar.

L’11 de Setembre, però, teníem una cita ineludible a Gran Via de les Corts Catalanes amb Bruc, juntament amb 1,5 milions de persones més. Vam baixar de bon matí perquè anàvem amb tren i ja sabem que la Renfe va molt bé. Sorprenentment no vam poder agafar el primer tren perquè anava a petar, i vam pensar “collons, si aquest ja va ple a les 11 del matí no vull saber com aniran els de després", però el següent anava pràcticament buit, bé per nosaltres. Arribem a Barcelona i tot era una mega festa, tothom de vermell i groc (fins i tot els paquis venent cervesa), la gent de bon rotllo, nens per tot arreu, tots celebrant l’11.

Vam caminar d’Aragó fins a la plaça Sant Jaume, després a Santa Maria del Mar (al Bruc) tornada per plaça Urquinaona, vinga a donar voltes. Total, que a les 16h quan ens trobem amb les altres noies (Glo, Meri, Marina i Mireia) ja estàvem rebentats. Però com uns campions vam baixar fins a Gran Via i vam fer la V baixa, vam fer la mega onada, vam cridar Independència amb tot l’aire dels pulmons, vam cantar els Segadors i vam gaudir de cada moment, sabent que fèiem historia. Va ser un dia per recordar i perquè ens recordin. En acabat, tornada cap al tren, a Mollet a sopar i compartit impressions i després cap a casa a mirar les notícies i veure com havia quedat la V des de l’aire. Impressionant!

El cap de setmana següent havíem quedat a Saragossa amb els meus ex-companys de feina de la UB (allà on vaig començar la tesi i després vaig desertar). Jo no havia estat mai a Saragossa i, sincerament, em va sorprendre. M’explico, havia estat a Osca, també a Terol però mai a Saragossa i bé, totes aquestes ciutats tenen un llegat molt maco d’art mudèjar que sempre em deixa sense alè. Tenir aquests monuments a l’abast, allà al carrer, com si res, sempre m’impressiona, i més ara que visc fora i aquí no hi ha art pel carrer i la gent no té a l’abast cap mena d’art ni cultura. També ens va impressionar el fervor religiós que s’hi viu. D’on venim, Santa Perpètua de Mogoda, a part del nom no és que siguem massa religiosos ni missaires. A Saragossa, en canvi, la gent viu la religió d’una altra manera, no sé quina, però es palpa a l’ambient que es viu diferent. També vam veure plaques de l’època franquista pels carrers, i això us puc assegurar que no ens va agradar gens, sobretot perquè no tenien cap pintada a sobre en rebuig.

Resumint, vam menjar com a porquets, vam verue com animals i ens vam posar al dia amb els meus ex-companys de feina, uns estan fent investigació a l’empresa privada, d’altres a la pública com a tècnics de laboratori, altres creant empreses molt prometedores, d’altres a hospitals fent investigació amb metges (mare meva, hi ha algo més dur que això)… hem seguit camins diferents però sempre acabem tenint un forat per trobar-nos i parlar de les nostres vides i ajudar-nos amb el que puguem. Tot i passar-ho malament durant els 5 anys que vaig treballar a la UB (tot el malestar focalitzat en els directors de tesis o senyors feudals), la veritat és que sempre trobo a faltar el "companyerisme" del laboratori 7 i 11 del Depa de Micro, l’organització mil·limètrica que seguíem tots (11 treballant en un laboratori amb capacitat de com molt 5 persones), l’ajuda que sempre ens prestàvem i el bon rotllo general, que no he trobat enlloc més (potser una mica al CReSA, però no tot). Ara només toca esperar a la següent trobada que organitzem!

A la tornada de Saragossa encara ens quedaven alguns dies per terres catalanes, aquests van ser per gaudir amb els amics (sobretot) i la família de manera més relaxada. Ara no tenim data de tornada, però millor així, quan tinguem "morrinya" tornem!