Aquesta vegada si nois, l'aventura comença ara, anem-la a buscar anem, anem, anem, anem! Aquesta vegada si que val la pena llegir el blog, i no és que les altres vegades no valgui la pena, però és que tenim certa tendència a enrotllar-nos per no acabar dient res. Vaja, com ara mateix estic fent. Aquesta vegada tenim animals salvatges amenaçant-nos, persecucions, atacs, ferits, plantes carnívores... és com una peli de Rambo, però aquí si que nos sentíamos las piernas.

Bé, al grà. La setmana passada com no vam tenir una il•luminació i ens vam apuntar a una excursió pel pont dies abans de la sortida. Com sempre decidint-nos a última hora, que així té més emoció. La qüestió és que ens van enrolar en una excursió per anar a Tsavo West National Parc. I direu: i que té d'especial? Si ja heu anat a uns quants parcs naturals i sempre és el mateix, cotxe i fer fotos. Doncs no! perquè aquest cop anàvem amb tendes enmig del parc natural sense més protecció que dos rangers amb escopeta. Si, si en aquests parcs on no et deixen ni baixar del cotxe, con dos cojones.
Presentem als integrants de l'expedició: Anna i Edu (aventureros d'asfalt), Remi (Francès que porta una vida a Àfrica), Jane (Californiana, tota la vida a Àfrica), Walter (o recluta patoso, Holadès, 10 anys a Kenya i Àfrica en general), Bea (Francesa, treballadora d'ONG per la conservació de la fauna salvatge, mitja vida adulta a Àfrica, abans vivia als Alps, com a la Heidi), Maholi i Joseph (rangers). Com podeu veure tots eren súper pros de l'aventura i després estàvem l'Edu i jo amb totes l'equip nou o de prestao.
Sortíem dijous ben d'hora ben d'hora (a les 6 del matí) i arribàvem a la porta del parc natural a les 12 i pico. El que no sabíem és que encara ens quedaven 3-4 hores de cotxe per dins del parc, per un camí on el nostre pobre cotxet va quedat totalment ratllat (arbustos amb punxes enormes), li va saltar un parafang, va quedar enfarinat de pols vermella (como la tierra roja de Tara) i ara tenim un ferro que durt de sota el cotxe i que no sabem on va enganxat. L'Edu i jo ens anàvem dient, "bueno, per això el vam comprar", però a cada nova ratllada ens agafaven calfreds.
Finalment vam arribar a lloc, que això vol dir que el amigo Remi, que duia un pedasso Discovery que ni se n'adonava dels reguerots de la carretera, va dir: "aquí plantem la tenda". Primer vam apartar totes les branques de la clariana on haviem aparcat per fer lloc per les tendes, això va anar bé. Després montar la tenda 2 seconds que ens havien deixat, perfecte i treure tots els trastos del cotxe. Després adonar-nos que som uns pardillos i que ens havíem col•locat massa a prop d'on engegaríem el foc i que tindríem risc de cremament de cul. No passa res. Un cop acabat de muntar tot a gaudir del paissatge. Estàvem a la vora del riu Tsavo (mosquits) que és un riu molt xulo perquè és del mateix color que la resta de terra que l'envolta, totalment marró i on hi poden haver serps i altres bitxos entranyables, envoltat això si de palmeres que feien el seu goig (era com un oasis color caca).
La nostra primera nit al Bush (o com diríem nosaltres "en el campo") a ser molt tranquil•la, no vam sentir cap soroll, però podria ser perquè teníem una son que se'ns podria haver menjat un lleó i no ens hauríem assabentat.

Fins aquí la cosa no té massa emoció, a part de que vam patir una mica pel cotxe. Però ara comença l'acció.
Segon dia, ens llevem a les 7 del matí (aquí ja és ple dia), esmorzar al mateix temps que ho fan el hipopòtams i de més veïns, però con todo lujo: café, galetes, hi havia qui duia muesli... només ens faltava el diari (clar, com que anàvem amb francesos, els detalls no es descuiden). Motxilla amb càmera i el dinar a l'esquena i a fer camí. La idea era pujar a un cim facilet però no va ser tant fàcil... El primer entrebanc que ens vam trobar van ser... plantes carnívores! Ara no us imagineu aquelles plantes tan guais que hi ha l'IKEA i que velen una pasta, noooo. Diem que eren carnívores perquè tenen unes punxes amb forma d'ham que quan se't claven has d'endur-te la pell per treure-te-les. A més, les molt putes estan (la majoria) a nivell de turmell i genoll, així que si vas badant zasca, mordisco que te llevas. Encara tenim unes quantes senyals a les cames i als braços de la nostre experiència arbustil.
Un dels components de l'expedició al que vam batejar "recluta patoso" una de les vegades va intentar ajudar-me amb un d'aquests arbustos i després de l'ajuda vaig tenir 4 forats més al braç, gracies figura. De fet el noi mesura com 1,90 m però no com el 1,90 de Navarro, no, no, era com si fes els 2,18m de Dueñas, la mateixa gracia de moviments. No apartava les branques, simplement se les enduia per davant, amb punxes o sense, i les deixava anar (cual látigo) a la cara del que venia darrere. Aquest tipus és el nostre "gilipolles del mes" (per això i per més coses). Més amunt de la "muntanyeta" un altre vegetal cabrón, una espècie de ortiga filla puta que ataca provocant una coïssor que fa que et rasquis i encara sigui pitjor. Total que vam acabar amb els braços vermells. Que més ens podia passar?
Puja que puja per la p--- muntanyeta arribem a una zona rocosa on t'havies d'ajudar de mans i peus per anar pujant. Arribem a un lloc on t'agafaves d'un arbre i d'una roca enorme per poder pujar, va passar la primera, OK, la segona, OK, el tercer, OK, la quarta (jo)... i vaig ser la última. Sento una punxada súper forta al coll, merda! Que collons és això. Una altra, una altra, aaaaaaahhh, que collons passa! Que és aquesta merda! Em deixo anar de la roca (com el Tom Cruise a Missión impossible 2) segueixo notant les punyeteres punxades, crido, aaaaaaah! Acabo de pujar la merda de roca dels collons i em desenganxo una vespa de la cara. Resulta que els que havien pujat abans que jo al moure l'arbre per pujar havíem mogut un "panal" de vespes i a mi em va tocar el rebre. Tenia un súper picada (o mossegada) al clatell que s'anava inflant per moments, unes quantes més petites també al clatell i unes quantes a la cara al costat de l'ull. També tenia uns rascada a l'"espinilla" de la que em vaig adonar com mitja hora més tard (efecte de l'adrenalina?). Us podeu imaginar la fatxa que feina. No vaig plorar perquè sóc massa xula però ganes no em faltaven. I apa a continuar caminant que encara queda muntanya.

Per cert, ningú es va oferir a pixar-me la cara perquè les picades fessin menys mal, si es que ja no queden cavallers al món (l'Edu no hi era, en veure que em picaven les vespes van escollir una altra ruta per pujar).
A la poca estona que l'atac mortal de vespa africana va començar a ploure (a que no sabieu que a Àfrica plovia tant), la qual cosa va refrescar les meves picades-mossegades, però ens va deixar xops. Corre que te corre ens posem a sota unes roques i arbustos per poder menjar algo per dinar. I a que no sabeu que ens vam trobar? La segona bèstia immunda que se'ns volia menjar va ser... una serp! Que també havia escollit aquell lloc per fugir de la pluja. Nosaltres pensant que seria una d'aquelles serps verinoses de les que et piquen i et mors en segons. Li vam preguntar als rangers "alooo, there is a Snake right here, and it´s facing us, what do we have to do?" i com a contesta un d'ells ens a dir el mateix que ens havia dit per les hienes, pels hipopòtams, pels lleopards... (a mode teòric en aquells casos) "move very slowy backward". I això vam fer, ens vam apartar de la culebrilla (no feia més de tres pams) molt lentament. La qual cosa va ser una mica ridícula quan l'altre ranger (Maholi) va venir i va espantar la serp amb la mà i va dir "it´s not dangerous, don´t be afraid". (somrient-nos com si fóssim nens petits espantats).
Ara si que ja no ens podia passar res més, plantes que sembla que et mosseguin, vespes assedegades de sang, serps o culebrilles espanta nenes... la vida a la selva és molt perillosa. Al final vam arribar gairebé a cim, vam fer les fotos de rigor i a baixar que no ha estat res.
Tercer dia, caminada pel bush un altre cop, però en pla. Aquesta vegada esperàvem veure de sobte algun animal, però l'única cosa que vam veure van ser les plantes mossega braços i uns quants antílops de refilón. Potser serà perquè dúiem al recluta patós fent més soroll que un be amb esquellot. Això si gairebé agafem una insolació. De tornada cap al campament a un dels rangers li va picar un escorpí mentre recollíem fusta per fer la foguera de la nit (per espantar possibles depredadors). Tots preocupats li vam dir que si volia anar a un hospital, però va dir que no, que li féssim un torniquet al canell, es va fotre una bona siesta i ja està. Ara ja sabem que fer quan ens piqui un escorpí, la siesta!

La primera nit no vam sentir els animals que teníem per veïns però les altres nits si que els vam sentir: hienes, gossos salvatges, monillos petits, babuins... Aquesta va ser una de les millors experiències que hem tingut, estar enmig del no res sentint els animals salvatges, no podent sortir a pixar a la nit per por de que vingui un animal i se'ns mengi... Banyant-nos al riu perquè no hi ha una altra manera de treure't la pols del dia, caminant pel mig del bosc... L'últim dia fins i tot vam sentir hienes de dia i bastant a prop. Una experiència per repetir, traient les petites incomoditats com dormir a terra o que t'ataquin insectes, clar.