[dedicat a Rubén i Angel]

Per explicar aquesta aventura, la dividirem en les diferents etapes en que vam dividir les nostres caminades.
Comença l'aventura, el Mont Kenya ens espera!!!

Dijous, 12 Decembre

Ens vam llevar ben d'hora ben d'hora, per comprovar que no ens deixàvem res a les bosses, ja que a les 7.30h havíem quedat per agafar el transport que ens duria cap a Sirimon's Gate, una de les portes d'accés al Mont Kenya National Park, però temps al temps.

A les 7.30h vam conèixer a la resta dels "aventureros", que ara us presentem:

Tatjiana Sitt, de Sant Francisco. Treballadora de l'ILRI i l'organitzadora.
Alessia Riccardi, de Torino. Treballadora de l'ambaixada italiana.
Anna Lacasta, de Barcelona. Treballadora de l'ILRI.
Eduard Reñe, de Barcelona. Futur treballador.

Una vegada coneguts tots, vam carregar la furgoneta i cap al Mont Kenya (per cert, plovia). Només serien 3 horetes amb un petit break a mig camí per fer un riuet (òbviament el break en una casa de souvenirs).

Prop de Nanyuki, darrer poble gran abans d'arribar al parc, vam creuar la línia de l'Equador, així que després de gairebé 3 mesos, tornàvem a estar a l'hemisferi nord (ui, quin fred!).

Una vegada a Sirimon's Gate, ens vam registrar al Parc i vam dinar una miqueta abans de començar a caminar (plovisquejava). Aquí vam conèixer la resta de l'expedició: un guia, un cuiner i sis portadors (menjar, estris de cuina, roba...). Si si, teníem gent que ens portava les coses, si no no hay huevos de fer-ho, ells eren els nostres sherpas.

Durant la caminada, vam veure un tio amb moto per aquesta pista forestal tota plena de fang baixant (un valent, sense dubte). Més tard el mateix tio duia a un altre i es van caure per culpa del fang i les megapedres. L'Edu l' únic que va anar a ajudar-los. El nostre guia va anar també perquè hi va anar l'Edu. Justament en aquest punt estàvem creuant l'Equador novament, tornàvem a estar al Sud (ui, quina calor!).

Aquest primer dia la caminada va ser molt lleugera, uns 10km i 4 hores per un pista forestal (fent pujada, clar), des de Sirimon's Gate (2650m) fins a Old Moses Camp, un refugi situat a 3300m d'alçada. Per a que us feu una idea, l'Aneto, amb 3404m, és el punt més alt dels Pirineus.

En aquest refugi hi havia gent de moltes nacionalitats diferents, i tots amb el mateix objectiu, arribar a Point Lenana, el tercer punt més alt del Mont Kenya (segona muntanya més alta d'Àfrica). Aquí vam sopar i descansaríem per afrontar el segon dia, un dia molt més dur. Per cert, nosaltres mai havíem dormit en un refugi de muntanya i és moooolt divertit. No hi ha gairebé llum, no pots endollar res perquè no hi ha endolls, fa un fred de collons i òbviament no et pots dutxar perquè no hi ha dutxa, beneïdes tovalloletes higièniques de bebé).
A descansar. Bona nit!!!

Divendres, 13 Decembre

Després de la petita caminada del dia anterior, ens vam aixecar relativament aviat i vam esmorzar com uns campions: un brou que encara no sabem que és i que tenia gust a cartró fet sopa, salsitxes, crepes, pà amb mermelada.... realment això és impressionant perquè tot el que vam menjar els porters ho van dur durant tot el viatge a l’esquena, així que en principi ens imaginàvem que menjaríem sopinstant cada dia. En acabat, vam recollir totes les nostres coses, les vam embolicar en bosses de plàstic per a que no es mullessin (molt important), ja que tenia molta pinta de ploure.

Ara si, ja preparats i amb la motxilla (només amb les coses del dia) a l’esquena, vam tornar al camí i direcció a Shipton's Camp. Havíem de fer uns 15km, novament de pujada.

Durant el trajecte, va començar a ploure i cada cop plovia més i més i més.., i el camí (que ja no era pista forestal), es convertia en molts moments en riuets,  s'omplia de dolls d'aigua grans i de fang i més fang, cascadetes d'aigua quan haviem de pujar o baixar roques... es feia molt dur, més que res perquè nosaltres no som uns grans excursionistes i no havíem caminat mai tant amb les botes plenes d’aigua i fang. Per creuar els rius més grandets i més fixos hi havia ponts de fusta però que més donava si per arribar al pont havies de fotre els peus en un fangar. Sembla que fos una autèntica merda, però no perquè durant el camí vam veure com la vegetació anava canviant degut a l'alçada i apareixien unes plantes endèmiques del Mont Kenya: Senecio keniodendron i  Senecio keniensis; un tipus de plantes que quan les fulles moren, no cauen, sinó que es queden al tronc protegint-lo de les temperatures baixes. També vam veure les Lobelia telekii, unes plantes que semblen uns "churros amb pel", que quan floreixen moren. Semblava que fóssim en una muntanya de la prehistòria, ple d’enciams gegants i de plantes peludes.

A mig camí vam parar per dinar, el guia (Chris) ens havia dit que dinaríem a dins d’una “cave” per estar resguardats de la pluja, que no patíssim. La realitat va ser una altra, vam dinar a sota una cornisa que feia la mateixa muntanya, mig mullant-nos i sense poder seure. Per sort el dinar estava boníssim (noodles and beans). No us penseu que això ens va ajudar a entrar en calor, collons quin fred al parar de caminar (i amb els peus xorreant, clar). Després de dinar ja podíem seguir, apa que no ha sido nada. Durant la tarda va seguir plovent, com no, però va estar guai perquè es van formar com una espècie de núvol-boira al voltant de les muntanyes que feia que tinguessin una pinta molt màgica (a lo El Señor de los Anillos), la merda és que vam poder fer poques fotos perquè no es mulles la càmara. Per cert, una advertència a tots aquells que vulgueu anar a la muntanya quan plou, encara que a les botes posi waterproof, los cojones, quan portes 4 hores caminant sota la pluja i saltant bassals entra aigua igualment, i si us penseu que per portar xuvasquero ja esteu salvats, tampoc, nosaltres dúiem xuvasquero i paraigües (si, si paraigües a la muntanya, pa vernos, però el guia també en duia, ahí donde fueres...) i teníem tota la roba humida i els guants molls. Ah i una altra cosa, els xuvasqueros de motxilla són molt molons i queden super pro, però la realitat és que les bosses de basura extra-grans van moooooltíssim millor i són moooolt més barates.

A mida que anàvem avançant i degut a l'alçada i a les diferencies de pressió, nosaltres també ens cansàvem més. L'Edu arribant al final va tenir un petit mareig (direm petit per no dir gran i que és una nenaza, ejem ejem), que es va solucionar mastegant xiclet i bevent aigua (i fent varies parades).

Finalment, i després de 8 hores caminant, vam arribar al Shipton's Camp (4200m), als peus del nostre gran objectiu (Point Lenana). Sort que no el veiem perquè hi havia molta boira, si no unos huevos al dia següent ens haguéssim llevat per pujar. Aquí ens van dir on podríem dormir, una habitació encara més comuna que la del dia anterior, que quan vam arribar ja tenia tot el terra mullat i feia una pudor a esport i a esportista bastant inspiradora. Vam deixar les botes a la cuina prop del foc per veure si s’assecaven (innocents) i vam escórrer els mitjons.  Ens vam treure la roba mullada i ja teníem les nostres crispetes i té preparats (el nostre berenar de muntanyencs), sembla impossible però estaven de mort i ens vam menjar fins a l’última engruna.

Com a bons expatriats vam fer una mica de vida social amb altres guiris, els porters no volien barrejar-se amb uns piltrafes com nosaltres, jejeje. Tot això mentre ens pelàvem de fred perquè hi havia un xemeneia que no engegaven i el refugi tenia tota una paret de finestres que no tancaven. Al cap de poc ja vam sopar i vam anar a dormir, perquè, atenció, al dia següent ens havíem de llevar a les 2.30 del matí, això per mi no és el dia següent, és el mateix dia però més tard. Aquí la que va patir va ser l’Anna perquè tenia una petita indisposició i es va passar la nit aixecant-se al lavabo, sort que el teníem al costat.

Dissabte, 14 Decembre

Ai de mi! Que pringats que som, el primer viatge que fem a Kenya i ens putegen d'aquesta manera. Sona el despertador i són exactament les 2.30 del matí, a aquesta hora un no es lleva, un se’n va a dormir. Ens llevem i ho comencem a empaquetar tot amb les headtorch perquè obviament no hi havia llum a l’habitació. Aquest era el gran dia, “We are very excited”. Ens vam vestir com si anessim al Pol Nord i ens vam posar les llanternes al cap. Ja estàvem preparats per  intentar pujar a Point Lenana, dic intentar pujar perquè no només depenia de les ganes de fer-ho si no de les diferències de pressió i de com ens afectessin. No plovia, bona senyal, però estava començant a nevar, que maco (innocents 2).
En fila india i seguint al guia vam començar a pujar "pole pole", que vol dir poc a poc en swahili. Ens esperaven 3-4 hores de patiment, per arribar al top i veure com surt el Sol, pinta bé, eh. Mentre pujàvem, com que era de nit, només veiem davant i una mica els costats quan giràvem el cap, és a dir, fins on arribava la llum. Era molt xulo, ens veiem com aquells aventureros de l’Antàrtida que porten publicitat Red-Bull, pena de no haver fet una foto. Va parar de nevar però a mida que pujàvem, vam començar a notar un cansament exagerat, no ens faltava l’aire ni res, però el cor ens anava a 100 mil per hora i no podiem donar dues passes sense parar perquè semblava que anessim a caure a terra sense remei. Les parades ens ajudaven a aclimatar-nos a la falta d'oxigen, però cada cop la cosa anava a pitjor. Va arribar un moment que vam pensar en dir-li al guia “Mira tio, deixens morir aquí i acabem amb això” (i dir-li amb català, clar). La cosa bona del camí és que com que paravem tant vam poder veure el paissatge, veiem com es feia de dia i les muntanyes, les grans valls plenes de boira (o núvols) i les glaceres anaven apareixent. Simplement espectacular!!! Evidentment no vam veure com es feia de dia des del cim, cony si haviem d’anar súper pole pole.

A mida que anavem pujant  ens vam començar a trobar a gent que tornava perquè no havia pogut arribar degut al mal d'alçada i a que es trobaven molt malament. Una pena, però ens sentiem realment identificats, i pensaven quan ens arribaria el torn de donar mitja volta i dir "Ahí os quedais".

Poc a poc anàvem aconseguint el nostre objectiu, però la cosa es complicava, ja teníem més de 10cm de neu, havíem d'anar entre pedres i roques i cada cop era més empinat, ens cansàvem més ràpid i ens faltaven més les forces.

Quan ja estavem a propet o això ens deia el guia (Almost there, come on!), i estan molt ofegats )sense falta d'aire però ofegats) i sense saber si podríem arribar (en aquest moment ja no diuem la nostra motxilla, la duien el guia i un dels porters, criats a la muntanya i que semblava que anessin de paseo, quina rabia de tios), ens trobàvem a gent que tornava i ens deia que ja faltava poc (mentiders) i que valia molt la pena (veritat) i això ens donava forces per continuar. Però semblava que no arribàvem mai.

Finalment vam arribar (oeoeoeoeoeoeoeoeoe), Point Lenana (4979m), vosaltres no ho podeu sentir però acaba de sonar una música celestial  i una llum que ens il·lumina cada cop que pensem que ho vam aconseguir. El tercer punt més alt del Mont Kenya i com que el Mont Kenya és la segona muntanya més alta d'Àfrica, havíem arribat a un del punts més alts d'Àfrica (estavem literalment tocant el African sky). El Montblanc, amb 4810m, és la muntanya més alta d'Europa si no tenim en compte l'Elbrús de Rúsia.

Després de descansar una estona i d'admirar el paisatge al voltant (amazing, wonderful... i perquè no sé més adjectius en anglès, una passada), vam iniciar la baixada pel mateix camí per on havíem pujat, però semblava molt diferent, i de baixada, entre roques i neu, tot es veu diferent. No ho hem dit fins ara però al igual que no és normal que plogui al desembre a Kenya tampoc s’espera que nevi al Mont Kenya per aquesta època, quina sort, eh!

Vam arribar a un punt on vam canviar de direcció, ja que tots els que havien pujat anaven al Shipton's Camp a esmorzar per continuar a Old Moses i dormir allí (és a dir, tornavem sobre els seus passos), però nosaltres (aventureros de mena) fèiem una altra ruta, anàvem a Chongoria. Seguint amb la nostre sort climàtica, va començar a nevar amb força, cosa que volia dir que a menys alçada aquesta neu seria pluja. Apa, a tornar-nos a posar els xuvasqueros, paraigües, bosses de basura... estamos tan agustito...

Aquesta nova ruta ens ensenyava un paisatge diferent, continuava sent espectacular, però diferent. Vam descobrir davant nostre una gran vall amb un munt de vegetació al mig, com si fos un oasis. Vam creuar tota aquesta vall fins arribar a una esplanada immensa amb una inclinació constant, plena de grans roques, que et feia mirar al voltant per veure d'on havien caigut, però no hi havia cap penya-segat a prop. Això ens fa pensar en que si el Mont Kenya és un volcà en forma de conus, i es creu que va explotar en el passat deixant els tres pics, ens pot donar a entendre que aquestes roques aparegudes del no res, poden ser roques provinents de l'explosió. I si no és així, és igual, mola pensar que si.

Després de molt caminar, allà cap a les 12h vam arribar a un petit refugi amagat darrera d'un llac (se soposava que aquí haviem d’arribar a les 8 del matí, vam trigar 4 hores més en pujar i baixar del Point Lenana del que s’esperava, per culpa nostre i per culpa de la neu que no havia de ser allà, muntanya traidora), on vam esmorzar i agafar forces pels 7km que ens faltaven per arribar al lloc de dinar i 7km més per arribar al Refugi de Chongoria. Ens haurien d’haver filmat quan estavem esmorzant, semblava que portessim mesos sense menjar i que les truites, torrades franceses (ara sabem que són) i les sasitxes fossin caviar. Recordeu que vam començar el dia a les 3h? Doncs desprès de 9h caminant encara ens faltaven 14km per arribar al refugi. I no parava de ploure.

Baixa que baixa pel que semblaven uns rierols, que anaven esculpint la terra i el fang (botes xopes un altre cop). Va arribar un moment en que el rierol havia fet un pas de gairebé 150cm de profunditat i uns 70cm d'amplada per on passàvem nosaltres i per tant l'Anna dintre no se la deuria veure (no és que anessim per dins d’un riu, anavem per dins del forat que havia creat el rierol, de fet només hi havia fang i no aigua). Qui sap, potser algun dia això també serà una gran vall amb un riu al mig, però ara només era una trampa mortal per caure de cul.

Passades les trinxeres naturals vam dinar sota la pluja. El dinar va consistir el ous durs i uns crepes que ens haviem deixat de l’esmorzar, això si amb té calentet, com havien de cuinar els pobres porters si plovia com si s’acabes el món. En acabat ens tocava seguir caminant 7km més per una pista forestal, tota plena de fang, plantes i molts i molts tolls d'aigua que ocupaven tot l'ample del camí. Òbviament vam acabar tot mullats i ple de fang fins als genolls. El guia no volia que es fes de nit, perquè havíem de creuar una zona on teòricament  hi ha búfals i altres animalons que no ens voldríem trobar (de prop i sense arbres als que pujar). El camí estava ple de petjades i "caques" d'aquest animalons. S'ha de dir que els búfals, quan van sols son més perillosos que si van en manada, ja que et poden atacar sense cap necessitat (o això es pensa). És una mica depriment només veure caques d’animals i no veure mai al cagón que hi ha darrera. Quan ja teniem els peus fets caldo, llagats, amb les puntes del dits que semblava que ens les haguessin d’amputar (21 km, 18 dels quals de baixada), els bessons pujats i els genolls per operar d’urgència (si no us ho creieu veniu i ho feu vosaltres) vam veure una edificació que ben bé podria ser el refugi, doncs no! Era una granja, li vam dir al guia que preguntés si podiem dormir allà, que ja no podiem més, a lo que ell va contestar “We are almost there, came on”. Tenia raó, ja només quedaven 2 km de fangar i aiguamolls.

Aquest 2 km eren per passar la zona crítica dels "animalons", nosaltres no en vam veure ni un, però si que és cert que hi havia moltes "caques" al voltant del refugi, com caques de vaca, vaja, aquestes són fàcils d’identificar.El guia fins i tot ens va dir que a la nit amb una mica de sort, pots veure'ls des de dins del refugi, ja que s'apropen, i que no podiem sortir a caminar a la nit. “My friend do you think that we will want to walk this night, we can’t move!”

Havíem estat caminant 14 hores, des de les 3h del matí i havíem fet prop de 24km. Així que estàvem completament rebentats i al dia següent havíem de fer 10km per aquest camí forestal tot ple de fang fins a un punt on un "tot terreny" ens pogués agafar i dur cap el poble. Això si el tot terreny podia arribar fins aquest punt, sinó, hauríem de fer 20km més fins el poble, és a dir 30km per fang. És a dir, a sopar i a dormir. Ens feia mal tot, i quan dic tot és tot. Nosltres hem jugat 24 hores de bàsquet , hem fet caminades pels Pirineus, hem fet submarinisme (bé, això només l’Anna), rafting...  però com això res. Val a dir que no ens vam quedar desperts per veure els teòrics bufals, ens vam conformar amb veure només les caques i les petjades.

A la que vam tenir les bosses d’aigua calenta llestes ens vam posar al llit i a dormir. Les bosses d’aigua calenta és el que us imagineu, les bosses que feien servir les iaies a l’hivern quan feia molt fret. La Tatjana ens en va deixar i no sabiem si les fariem servir, doncs bé, ens van salvar la vida totes les nits; no només ens van assecar part de la roba sinó que ens van escalfar uns peus que duien hores i hores mullats a dins d’unes botes fredes. Ah! Ens hem oblidat de dir que les botes no s’assecaven d’un dia per un altre així que ens posavem bosses de basura als peus que van aguantar mig dia com molt, suficient perquè no se’ns congelessin els peus pujant a Lenana.

Aquest dia va ser el que millor vam dormir, no només perquè els nostres cossos ja no aguantaven més de peu i si no dormiem ens desmaiavem, si no perquè el Camp era el més maco i còmode, fins i tot tenia dutxa, que s’escalfava engegant un foc sota el boiler, ens vam adormir abans de que s’escalfes l’aigua i no ens vam dutxar (la merda fa d’aillant), i teniem habitació per cada dos, i aquí si que van engegar la llar de foc per escalfar-se i assecar les coses. Ens semblava el Ritz.

Diumenge, 15 Decembre

Ens vam llevar i quan ja teníem tot recollit i anàvem a esmorzar, ens van donar la noticia del "tot terreny"... havia pogut fer no només els 20km sinó també els altres 10km. Així que no havíem de caminar més. Ueeeee!! (això és el que van dir els nostres bessons quan van sentir la notícia, ah, que els vostres bessons no parlen, veniu al Mont Kenya i veureu com aprenen).

Van carregar totes les coses sobre el tot terreny i ens vam preparar per marxar cap al poble de Chongoria, aniríem el pilot i el copilot (Carlos i el de trata de arrancarlo), nosaltres  4 i 4 membres de l'equip. Els altres 4 anirien caminant (sense bosses) uns 10km perquè sinó el cotxe, no podria amb tot el pes i el fang.

Vam començar la marxa, allò semblava un vaixell, com es movia...
El camí, impracticable, el tot terreny passava a dures penes, les rodes s'enfonsaven senceres dins del fang i es notava com els baixos del Land Rover tocaven el terra. Vam haver de parar algun cop per ajustar les cadenes (si si, havia de dur cadenes pel fang, lo nunca visto), també havíem de parar per preparar el terreny i poder passar amb el cotxe, és a dir, agafar una aixada i picar un rato per fer un reguerot per on passes la roda i que no acabar en un mar de fang. El vólido anava d'un costat a l'altre del camí patinant, aprofitant els costats dels camins. Ni a les demostracions de tot terrenys passen per on vam passar nosaltres. El conductor es mereixia un super premi i que vinguessin els dels X-Games a buscar-lo.

Finalment vam trobar els membres que faltaven de l'expedició i els vam recollir, ara érem 13 persones dins del cotxe. A tot això, el súper cotxe, un Land Rover Defender del 1982, una llegenda!!!

Va haver-hi un moment que el cotxe feia un soroll estrany (que passarà), s'havia fet malbé un amortidor de davant. Total, que vam parar i el conductor es va posar a desmuntar, arreglar i tornar a muntar el amortidor allí mateix, al mig del camí enfangat. Va reparar l’amortidor amb un martell i un tornavís, una mica a lo Mortadelo i Filemón, però ho va aconseguir.

Allí parats vam veure unes caques immenses, i unes petjades pràcticament rodones i molt grans. La vegetació dels dos costats estava xafada, era con si hagués creuat un... ELEFANT. Doncs si, havia creuat un elefant, llàstima de no haver-lo vist (lo dit, només caques i petjades).

Un cop arreglat el cotxe vam seguir fins el poble parant un parell de cops més per espitjar el cotxe perquè s'havia quedat encallat. Molt divertit, el cotxe relliscava i anàvem a parar a un reguerot del que no podia sortir, els mossos sortien del cotxe i com si fos tan normal empenyien pel costat mentre el conductor accelerava en plan neng. Nosaltres sentadets mirant l’espectacle, com que erem els que pagavem no volien que ens embrutessim (es notava que s’apropava el moment de la propina).

De tota manera, i tenint en compte el camí, menys mal que ens va venir a buscar en cotxe, ja que aquests 30km a peu hauríem trigat 2-3 dies en fer-los, i després hauriem mort de cansament.

En arribar a Chongoria gairebé besem el terra. Chongoria és un poblet de muntanya, però que no us vingui al cap un poblet de muntanya com els d’Europa, era com si haguessin agafat les xaboles de Nairobi i les haguessin portat allà, està clar que lo maco de Kenyia és el paissatge i el camp, a la que hi ha algo urbanitzat la caguen. Havia arribat el final del viatge, vam carregar la furgoneta que ens duria a Nairobi, vam pagar les propines (joder quin mal, gairebé més que el viatge) i ens vam acomiadar de tothom, donant la mà (a la Kenyata). Apa, cap a la furgoneta a fer 3,5 hores més de cotxe cap a Nairobi.

Com bé ens ha dit la Tatjana, aquest ha estat el viatge més dur que ha fet i les pitjors condicions en les que mai s’ha trobat, així que ara estarem preparats per qualsevol altre aventura Kenyata. Kilimanjaro ja estem llestos per tu!

Com sempre, per veure més fotos xules a continuació: