Nosaltres que veníem de Sukhothai… que veníem d’estar de festa… que ens estava més que agradant Tailàndia… i vam haver d’anar a la costa.

El nostre viatge va començar a les 8 del matí a Sukhothai quan vam pujar a un autobús que trigaria unes 6 hores a arribar a Bangkok, primera etapa. Després d’una espera de 5 hores a l’estació de tren agafem el nocturn (tornem a no dormir i a congelar-nos) cap a Surat Thani que sortia a les 7 de la tarda i arribava a les 8 del matí, en teoria. Un cop arribem a Surat Thani comença el "turismo borreguero". Sense dir-nos ni hola ens criden que hem d’anar cap els autobusos. Apa, cap allà que anem. Un cop a la porta de l’autobús li preguntem a una dona amb uniforme de la companyia si és aquell el nostre i sense ni mirar el tiquet/bitllet ens diu “Si, si..”, total que jo, l’Anna amb tota l’amabilitat que em va sortir després de 24 h de viatge li vaig dir que si us plau mires el tiquet i que ens digués si era aquell autobús. El personatge ens mira de dalt a baix i ens diu “que si aquest bus va a Krabi?” i ens borda “Doncs clar que va a Krabi! Porto treballant en aquesta empresa X anys i va a Krabi!” Imagineu-vos, ens va bordar tant que els cabells se'ns tiraven enrere de l’aire que li sortia de la boca. Sense ànims de seguir discutint i amb encara més ganes d’arribar a lloc vam deixar córrer l’anècdota pensant que seria una cosa aïllada. Amb la nostra etiqueta identificadora al pit pugem al bus i ens acomodem pensant que venien algunes hores d’avorriment i cul pla.
Però allà vam descobrir que al sud res és tant fàcil. Ens enganxen en aquest bus i a uns quilòmetres parem per recollir més gent, o això semblava. Primer ens diuen que ens quedem en el bus, després que sortim i que canviem... Bé… va… si ens ho demanen tan amablement… Total, canviem de p--- bus i ens pensem que ja està, que ja anem cap a Krabi. Si, sí que vam arribar a Krabi, però als afores, en una espècie de pàrquing on pensàvem que ens traurien els òrgans pel mercat negre. Bé, no va ser així, ens van aparcar allà sense donar-nos més informació i perquè agaféssim un transport seu (i paguéssim més, clar). Monopoli? Noooo, que dius. Extorsió? Noooo, on vas a parar. És simplement oportunisme fill de puta (ai no, que és un blog per tots els públics, bé, millor que els nens sàpiguen que eren uns fills de puta, no?).

Cara que se'ns va quedar.

Edu...

Anna...

Bé… agafem el nou transport i ens porten fins a Ao Nang, bé fins l’hotel. En definitiva, que vam arribar després d’unes 36 hores de viatge i una experiència, que què voleu que us digui, no volem repetir mai a la vida. Una altra vegada no serem tan garrepes i ens gastarem la pasta en l’avió i així arribar en una hora a la costa sud.

Ao Nang no ens va agradar, era com una barreja de Platja d’Aro, Salou, l’Estartit, Blanes… vaja, tots els pobles de la costa que s’han passat la llei de costes pel forro i que estan encarades al guiri.

Aquell primer dia només vam investigar el poble i poca cosa més. No ens enrotllarem amb els detalls del que vam fer i el que no, ho resumirem tant com puguem. El segon dia havíem planejat anar a veure un temple a dalt d’una muntanya i amb unes vistes molt bones (segons la guia), pasando… Després de 36 hores asseguts en trens i busos volem agafar carretera i pujar una muntanya? Nooooo! Així que a la platja privada que tenia l’hotel allà a prop i a tirar-nos a terra “cual lagartijas” sense fotre res. El que no esperàvem era que ens ataquessin unes formigues enormes amb dents, però és part de la màgia.

Pel tercer dia havíem agafat un tour amb “lanchilla” per les illes properes i, bé… una turistada total. A més, en el barquito anaven uns garrulos de més a l’est d’Àsia, no sabem si xinesos, koreans del sud, japonesos… el que si que sabem és que eren imbècils (quants tacos…). I, per fer-ho més maco, va manar a un tour per les illes i platges sense tovallola, perquè en els tríptics que ens van ensenyar sí que hi entrava però a la pràctica no, així que a assecar-nos al Sol. De tota manera, nosaltres cabuts, no vam deixar que aquestes “pequeñeces” ens espatllessin el nostre viatge al paradís (o així surt a les ofertes de les agències). Això no ho va espatllar però el no veure a Nemo, el que el paradís estigués abarrotat de gent, el que hi hagués brossa a l’aigua, el que la platja fes olor a petroli… això sí que ens ho va espatllar una mica. L’Edu diu que aquestes són les Fernando Torres de les platges (totalment sobrevalorades).

El que surt als anuncis...

La realitat...

Tailàndia si que és un paradís, però el que li sobra és el turista irrespectuos i el local oportunista. I malauradament nosaltres vam participar d’aquesta roda i ens sap bastant greu. Ja sabeu, si aneu a Tailàndia i voleu platja busqueu millor que nosaltres i segur que gaudireu molt més.

Aquí s'acaba la nostra primera experiència asiàtica, però no serà pas l'última, això segur. Si voleu llegir més aventures, aquí les trobareu però deixeu-nos un temps per estalviar, que ens hem quedat secs!

Com sempre més foticos a foticos xules (ho sentim però com ja vam dir, no posarem cap foto d'una bona figura amb bikini i les pedres al fons, l'Edu no va voler).