Seguim actualitzant el Blog amb coses endarrerides. Una setmana més tard que les nenes tornessin cap a casa, jo (l’Anna) em vaig encaminar cap a Cape Town – South Africa (Ciutat del Cap) per assistir a un Congrés. Estaria de diumenge a diumenge a Sud-Àfrica, quina passada!!! Però sabeu que passa en els congressos? Que visites ciutats súper xules però has d’estar assegut en una cadira durant llargues hores sentint coses súper avorrides i sense poder visitar res. Mola, eh!

Bé, la cosa no va anar tan malament, el dimecres teníem dia lliure, el dijous sopar de gala (uuuuh) i el dissabte ens vam quedar per fer un tour de vins. Anem per parts.

En el dia lliure, dimecres, ens van organitzar una excursió. On? A tot arreu. Primer vam anar al Cap de Bonaesprança (Good Hope Cape) i en teoria vam veure on s’uneixen els dos oceans: Atlàntic i Índic, en realitat vam veure... bé vam veure els nostres propis cabells perquè fotia un aire de la ostia i mala mar, però no va ser com quan amb l’Edu vam visitar Skagen (Dinamarca) on s’ajuntaven el mar del Nord amb el Bàltic i es veien unes onades d’un mar anar cap a un costat i les de l’altre anar en sentit oposat, xocant al mig.

Després ens vam encaminar cap a veure els pingüins! Quan la gent pensa en pingüins sempre ens ve al cap l’Antàrtida i llocs on fa molt fred. Doncs bé, no és així, allà tenen el South African Penguin, que segur que fa com el de la tele “Meeeeec meeeeeec pingu”, encara que jo no ho vaig sentir. La veritat és que no és l’animal més maco del món (i menys després d’haver vist la peli de Batman returns de 1999 amb Dani de Vito fent de Penguin, crec que em va traumatitzar, és el que tenen les pelis de Tim Burton, traumatitzen als nens), però tenen el seu encant caminant tant patosillos. No està permès tocar-los, i ni ganes, havent vist la peli de Madagascar a uns se li treuen les ganes, si tenen la mateixa mala llet (avui la cosa va de pelis).

Un cop els pingüins van estar vistos... cap a dinar. Bé, a veure que ens donen... en una excursió organitzada en un congrés... Com no, m’equivocava. El dinar va estar impressionant, encara que després de 9 mesos sense menjar peix en condicions, el meu criteri no és de fiar. El plat estrella de Cape Town és el peix, fet de la manera que sigui, però peix.

Després de dinar i sense deixar fer la digestió, cap a veure una illa plena de foques. Això és divertit, agafem un vaixell en plan golondrina i ens asseiem fora, com llops de mar, preparats pel que vingués. Comencem el creuer dins el port “oi, quines foques més maques”, “oi, mira-les que espatxurrades prenent el Sol”, comencem a sortir del port “ui, mira quines onadetes més divertides, uoooo, uoooo”. Un dels mariners de “a bordo” ens diu “please, start ot go inside, the sea is brave”, no ens va donar temps a dir “OK, OK” que ja ens havia caigut una onada a sobre (a 10 graus que estàvem), no ens va donar temps a aixecar-nos que ens va caure una altra onada, fem dues passes i una altra onada... Total que quan vam entrar a la zona coberta ja estàvem tot xops i cagant-nos en la puta amb un riure nerviós. Finalment, no vam sortir ni del port perquè feia molt mala mar, però mira, l’experiència de banyar-nos a l’oceà no ens la treu ningú.

A continuació vam tornar cap a l’hotel, on em vaig pegar un bany re-constituent de mitja hora.
La següent activitat interessant va ser el sopar de gala, però els que ja heu anat a algun congrés ja sabeu de què van, el més divertit és veure als jefes borratxos i ballant.

Ja que el menjar del sopar de gala va ser una me--- el divendres a la nit vam anar al Water Front (la Barceloneta) per prendre algo el Nick (el recordeu de Aberdare i dels Goril•les?), la Lucilla (jefa), el Vish (súper mega jefe) i jo (pringada total) i després vam anar a sopar a Panama Jack. Jo esperava que ens donessin peix amb gust de sola de sabata (oooh, Anna que ben filat, ho pilleu?), però no. Ens van donar el que vam demanar i tot estava súper bo. El problema és que quan vas amb jefes, ells cobren més i no miren els preus de les coses. Segurament el que vam menjar ho valia, segur, però vaig sortir d’allà amb gairebé tres xifres menys al meu compte (en euros!!! Per una persona!!!). Això si, vi del bo (de Sud-Africa, clar), peix i crustacis d’impressió, postre molt bo (havíem de demanar algo que absorbís l’alcohol) i discurs del jefe gratis.

Normalment no posem noms de locals però en aquest cas sí que ho he fet perquè val molt la pena, sobretot si no vas amb jefes i no puja tant el compte, gairebé ploro.

Dissabte, tour de vins, a la zona francesa del país, curiós però cert, tenen una zona francesa on fins i tot les escoles són en francès, potser els antics expatriats (per no dir colonitzadors) que van anar a Cape Town tenien un problema d’adaptació, nooo que va. Els paisatges preciosos, els vins “estupendus”, els formatges encara millor... però clar quan comences a veure a les 11 del matí tot et sembla genial a les 11:02. És com quan vas als Sant Fermins, vas pet tot el dia i tot és meravellós, perquè creieu que la gent repeteix, perquè és fantàstic dormir a la gespa, noooo, perquè no se’n recorden (és conya, jo repetiria sense pensar-ho lo d’anar als Sant Fermins, així potser faig memòria). Finalment, vam tornar cap a l'hotel amb tot un lot de Nadal: vi, formatges, billtonge...

El feeling general del país és que està més desenvolupat que Kenya, que tenen més recursos i que tot és més mono. Suposo que tenen més pasta. Ara bé, em quedo amb Kenya i el seu caos principal que és Nairobi. Sí que és veritat que a Kenya no hi ha poblets monos como a South Africa (semblem poblets holandesos directament portats amb helicòpter), ni carreteres ben asfaltades i que no pots caminar pel carrer de nit (només per posar alguns exemples), però a Kenya no hi ha avui en dia Apartheid i a Sud-Africa si, no oficialment clar. El guia que ens va fer l’excursió el dimecres només feia que dir-nos com es deien les coses en Afrikáans però mai en cap dels altres 11 idiomes del país (bé, en anglès si), i quan li vam preguntar no ho sabia. Podeu pensar, home a Kenya tampoc els blancs no saben parlar pas swahili, us equivoqueu, qualsevol blanc et sap dir unes paraules en swahili, qualsevol, i els que anomenen white Kenyans saben parlar swahili en la seva majoria (sempre hi ha algun imbécil a tot arreu). El guia tampoc no va explicar res de res relacionat amb els indígenes de la zona, com si mai no haguessin existit, resulta que només havien fet coses al país els anglesos i els holandesos. A la tornada li vam preguntar a la Francesca que com era (ella havia viscut 2 anys a Cape Town fent un Post-Doc) i ens va dir que la discriminació tot i no ser reconeguda de portes enfora, encara hi és molt present. No dic que a Kenya no hi hagi discriminació, sí que n’hi ha, però no per qüestió de raça, sinó perquè són classistes i jeràrquics, que tampoc és bo, però com mínim és més fàcil d’educar. Com tots els països encara queda molt per aprendre i millorar.

Aquest és el meu viatge (Anna) a Cape Town, més endavant ja us explicarem com ens ha anat a l’Edu i a mi per aquestes terres, perquè de ben segur que hi tornarem. Per cert, la presentació al congrés l’últim, dia a l'última sessió, sent la penúltima presentació va anar molt bé.