No, no ens hem oblidat de seguir actualitzant el blog, però és que hem estat una miqueta liats, ja us explicarem.
En aquesta entrada us explicarem els periples que vam passar per arribar a Chiang Mai i un cop allà. Ja us avancem ara que és el lloc que més ens va agradar de Tailandia, així que prepareu-vos per molts ooooh que maco!
Per arribar a Chiang Mai des de Bangkok vam agafar el tren nocturn. Un consell, si voleu agafar aquest tren pilleu els bitllets tal com arribeu a Bangkok perquè s’acaben i llavors has d’agafar un vol que et costa la pasta (vol més una altra nit d’hotel). Bé, el tren estava bé, encara que no sabíem com funcionava i ens vam equivocar de vagó, coses del directo. Un cop trobats els nostres seients vam parar taula i ens vam fotre el festí que ens havíem preparat a les classes de cuina. Que bé que vam sopar, conta tu, 3 plats i postre! Al cap de poc d’haver sopat ja va venir el noi (“azafato del tren”) que va muntar totes les lliteres i apa a dormir. El trajecte no va anar malament però dormir, el que es diu dormir més aviat poc. Resulta que els Tailandesos tenen un problema amb l’aire condicionat i acabes dormint a dins d’una nevera. A part, no tanquen els llums així que dorms en una nevera amb la porta oberta. A tot això s’ha d’afegir que, tot i que el traqueteo et balanceja i ajuda a dormir, els bots, frenades, girs bruscos… que fa el tren no ajuden gaire. Resultat, vam arribar a Chaing Mai rebentats (un altre cop), sort que encara ens quedava “Mango and sticky rice” de les classes de cuina que ens va activar al moment.
Arribada a l’hotel, deixem les maletes i apa a explorar la ciutat! Per nosaltres Chiang Mai (la part que vam veure) és com un poble dels Pirineus on hi ha pistes d’esquí a prop. Està ple de tour-operadors oferint l’experiència de la teva vida, que si visitar les tribus de les muntanyes, que si anar a Golden Triangle, que si fer rafting amb un vaixell de bambú, que si fer una excursió amb elefant, que si tirar-te amb tirolina… i després, és clar, les tendes de coses artesanes, souvenirs, massatges… Ens va encantar. A més, la part antiga no té edificis massa alts i et dona la sensació de poblet emmurallat.
El primer dia vam visitar alguns temples i monuments (no us especificarem quins perquè n’hi ha moltíssims i tots ells són especials en algun sentit) i ens vam ubicar, en plan aquí està l’estació d’autobusos, aquí hi ha els restaurants, aquí preguntem preus d’excursions, aquí fan gelat de coco…
Un dels temples que més ens va agradar va ser el Wat Chedi Luang, no només perquè és un dels més coneguts sinó perquè vam poder veure a tota una colla de nens monjos que anaven a meditar i a estudiar al temple. Anaven tots rapadets i amb les seves túniques taronges. Vam estar una estona escoltant els càntics i intentant aprendre algo. Un senyor molt amable ens va explicar que per l’any nou molts nois fan la cerimònia en la que es converteixen en homes i s’estaven preparant pel gran esdeveniment. El poder viure d’una manera tant oberta les seves creences i que en cap moment t’excloguin ens va fer mirar a google i voler aprendre una mica més sobre el budisme. Tranquils, tranquils, que no som com en Richard Gere i no ens convertirem a cap religió. Però si que hem de reconèixer que aquesta és la religió del bon rotllo i el que no adorin a un Deu mola.
I sabeu que mola encara més? Que després d’un dia caminant puguis seure i que et facin un massatge de peus, oooooh va ser genial.
A la nit soparet i visita obligada al “night bazar” on vam comprar souvenirs i regalitos pels de casa. A Bangkok vam poder gaudir d’una banda que tocava molt bé al Pat Pong i aquí a Chiang Mai vam poder sentir un tio que tocava el baix d’una manera impressionant, era el cor de la banda i el que manava. Ens vam prendre unes quantes cerveses només que per sentir-los més estona.
A l’endemà vam llogar una motillo o xuspinillo per anar al Doi Suthep, un temple que està a d’alt d’un turó i que és bastant famós. Vam pensar que havent viscut els dos a la Forida sabriem dur una motillo, només que sigui per haver vist als xulins de classe se’ns hauria d’haver quedat algo. Doncs no. No sabíem dur-la, de fet no la sabíem ni engegar, quina vergonya. Al final ens en vam sortir prou bé, soposo que perquè va conduir l’Edu i no pas jo.
El camí en moto fins el Doi Suthep i sense saber la ruta va estar prou bé, amb varies parades per preguntar el camí, per fer-nos retrats en un mirador amb un senyor que els feina en menys de 5 minuts (i els nens gratis, pena que cap dels dos passàvem per nens, serà per les canes?), per mirar el paisatge… Finalment arribem al temple i la veritat és que val molt la pena. Després de pujar no sé quantes escales i de pensar, espero que a d’alt hi ha hagi una paradeta amb begudes, arribes a d’alt i veus el temple en tot el seu esplendor, i per sort nostre amb seients a l’ombra, iuju!
A la tarda vam anar a veure algun temple més i volíem anar a la presó de dones per fer-nos un massatge però resulta que estaven totes les hores agafades, quina destrempada. Ja cansats vam preferir anar a la piscina de l’hotel a refrescar-nos i després a sopar d’horeta.
Penúltim dia a Chiang Mai. Volíem fer una excursió per les muntanyes amb elefant o fer un trekking d’alguns dies… però al final… Mira, lo de l’excursió amb elefant ho vam descartar perquè per internet vam veure moltes crítiques que deien que perquè els animals es deixin tocar i muntar els maltracten, i no ens va semblar bé fer donatius a l’Àfrica per salvar els elefants però després anar a Tailàndia i fer donatius perquè els maltractin. Així que res d’elefants perquè no podíem estar segurs. Lo del trekking tampoc res perquè eren massa dies i es veu que és una mica turistada. A més, amb la calor que feia tampoc no venia de gust fotre´s 5 o 6 hores caminant. Al final vam optar per algo turístic però poc cansat, va manar a veure el Doi Inthanon, que és una megaconstrucció que serà el mausoleu del rei i la reina de Tailàndia quan morin. Una passada, enorme i súper cuidat. No sé si els reis ho visiten molt perquè clar, visitar la teva tomba abans de morir deu ser raro. El Doi Inthanon és el punt més alt de Tailandia, així que podem dir que hem estat al sostre de Tailàndia, i era d’agrair perquè s’estava en fresquet.
Abans d’arribar al mausoleu vam passar per unes cascades i després va anar a visitar a una de les tribus de les muntanyes, la Karen tribe. En realitat els integrants d’aquesta i d’altres tribus de les muntanyes de Tailàndia eren originàriament d’altres països del voltant que van immigrar. Vivien a les muntanyes cultivant opi, el que era bastant lucratiu però quan es va prohibir l’opi al país un dels programes de la reina era la integració social de les tribus i donar una alternativa per tenir ingressos, i aquesta alternativa és el tèxtil. Fan estovalles, camises, bufandes, tapetes, bolsos… de molt bona qualitat i de tots colors. Nosaltres ens vam comprar una bufanda, com no, crec que vam comprar coses a cada lloc on vam anar.
A al nit, com no, vam tornar al night bazar a comprar més cosetes i, sorpresa! Ens va caure la nostre primera tormenta Tailandesa. Collons! Quina manera de caure aigua, semblava que el cel caigués i ens volgués ofegar. Sort que no havíem anat a les muntanyes a fer acampada, haguéssim sortit nedant o potser fent rafting a pelo.
A l’endemà teníem dues possibilitats, una era marxar d’hora cap a Sukhothai o bé intentar anar a fer-nos un massatge a la presó de dones i després marxar. Que us penseu que vam fer? Doncs clar que si, anar a la presó. Nens, quines mans que tenen aquestes dones, jo no sé perquè estan a la presó però no pot ser per res massa greu perquè són àngels. Súper atentes, tot súper net, organitzat, amables fins al límit… i el massatge molt bé, era el primer massatge Tailandès que ens han fet a la vida i molt contents amb l’experiència. La iniciativa de que a les dones que estan a la presó per delictes menors i que només els hi queden 6 mesos de condemna puguin fer aquest tipus de taller ocupacional és genial perquè un cop surten són reconegudes com a bones professionals (8 hores al dia fent massatges) i no cal que tornin a delinquir perquè tenen un ofici. Això si que és reinserció a la societat.
Després si que ja vam haver de marxar de Chiang Mai, però no sense pena, perquè ens va encantar i ens hi haguéssim quedat a viure. Algú sap d’algun centre d’investigació a Tailàndia?
Com sempre, més foticos a foticos xules (si no les trobeu avui, potser les trovareu demà).