De no sortir en no se quants mesos a no parar a casa. Si és que som gent d’extrems. El cap de setmana passat va començar en dijous. I per què? Doncs perquè teníem la mega festa de “End of the year” de l’ILRI. Ús enrecordeu de la festa on van cuinar una vaca a l’ast? Pues más de lo mismo. Un munt de menjar, sobretot carn, un munt de beguda, sobretot alcohol i un munt de gent. Aquesta vegada, però, vestits dels 70 (nosaltres com que no havien nascut aquesta part ens la vam saltar): cabells a lo afro (aquí ho tenen fàcil), roba a lo Disco Stu, pista de ball (tranquils, sense llumetes), bola al sostre… era com un fiebre del sábado noche africà.

De tota manera lo súper mega ultra hiper emocionant va començar divendres. I ho diem així perquè les nostres vides van córrer perill i vam sentir la "guandanya" al nostre clatell. Seguiu llegint que és com una peli de “Mzugus in Danger”. Tan taraaaaaaa!

Com que tinc un maridet molt guapete i això de l’ecoturisme ens va agradar, pels tres dies de festa (el 12 de Desembre és el dia de la independència a Kenya, a veure quan podrem celebrar un dia com aquest a casa) teníem reserva a l’Elsa´s Kopje, ubicat al cor del Meru National Park. Aquest parc natural no és dels més grans, però és un dels que està menys explotat. Normal, a 75 dòlars l’entrada pels no residents ja em diràs, només el guanya Amboseli i Nakuru amb 90 dòlars.

Total, que divendres després de 8 hores al cotxe (per les carreteres de Kenya, casi nada) vam arribar a l’hotel, que consta de només 13 cottages independents i bastant separats uns dels altres. Encara no ho sabiem perquè era de nit i no es veía res, però estàvem al paradís. Tal com arribem la manager ens fa una “brief introduction” i ens explica… bé ens explica moltes coses però el més rellevant és que tenim lots per moure’ns per l’hotel quan és fosc perquè no hi ha gairebé llums (ecoturisme), que tenim un walkie talkie a l’habitació per si a la nit ens passa alguna cosa i hem d’avisar d’emergència (en plan, un lleopard m’està dient bona nit), que abans del sopar ens podem moure sense perill per tot arreu però que després de sopar ens han d’acompanyar al cottage perquè ens podem trobar amb animals salvatges… Tot pintava molt re-bé!

Us deixo l’enllaç de l’hotel per si voleu xafardejar, perquè és molt xulo i a més fan un munt de coses per la conservació animal i perquè la comunitat vegi els beneficis del turisme (respectuós): escoles, carreteres, treball…

http://elsaskopje.com/

L'endemà al matí quina va ser la nostra sorpresa quan a les 6 obrim un ull i veiem la sortida del Sol sobre la sabana africana. Nosaltres ubicats a dalt d’un penyal (peñasco) veient-ho tot des del llit. Una passada, tant passada que ens vam tornar a dormir fins a les 8 i pico.

La resta del dia va estar molt guai perquè vam fer safari en cotxe i vam veure animalons nous: xacals, uns pollos taronges molt empanats, girafes reticulades, dik-dik… Com que sempre anem tard, aquesta vegada ens vam dir, noooo noooo a les 6 comencem a tornar a l’hotel i així encara arribarem amb llum. Doncs nens, vam arribar a les 7 i 20 i ja era negre nit. Ja ens veia un altre cop entre búfals tot cagats, perquè els camins de Meru National Park són bastant estrets i hi ha molta vegetació per les vores, és a dir, difícil donar la volta ràpid si vols escapar d’un animal cabrejat, per sort no va passar res. Després soparet, copeta i a mirar els estels perquè a Nairobi gairebé mai es veuen, sempre està ennuvolat.

Al matí següent sí que ens vam llevar ben d’hora ben d’hora, a les 6 ja obríem els ulls per anar a fer un safari ben matiner, a veure si veiem algun dels 109 lleons que viuen al parc. Ens vam encaminar cap al Rhino Sanctuary i com que som gent amb sort no vam veure cap rinoceront. No passa res, perquè en un moment donar vam veure un antílop que no coneixíem, parem i ens posem a mirar la guia de mamífers que tenim.

- Jo crec que és un Kongoni Edu. Tu que creus?

- Potser si, mira-li els cuernos (si, si… nosaltres no diem banyes, diem cuernus).

- Ah sí! Sí que ho és. Espera que li faig una foto.

- Ostia! Un elefant!

- Collons que ve cap aquí.

L’Edu va començar a tirar marxa enrere amb el cotxe perquè l’elefantet (posa que peses com mil tones) estava deu metres del cotxe.

- La mare que em va parir! Que està movent el cap! Que està enfadat! Tira, tira, tira Edu! (amb la veu amb aquell punt d'hiterisme que fa posar nerviosos als altres.

- Ja va, ja va.

- El devem haver espantat o algo.

L’Edu seguia tirant enrere quan l’elefant va començar a voler córrer cap a nosaltres movent el cap de costat a costat, amb les orelles obertes i aixecant la trompa. Vale, pels que no ho sàpiguen, això vol dir que l’elefant està a punt de carregar contra el cotxe i tombar-nos.

- Edu que ve, Edu que ve. Edu que està enfadat. Edu, que això va malament.

Veient que lo de tirar marxa enrere no ens donava massa avantatja, l’Edu (per sort conduïa ell) va donar la volta en mil·lisegons i va començar a córrer en plan rally pel parc.

- Edu tira, TIRA, TIRAAAAAAAA!!!!!

- Ens segueix?

L’elefant venia corrents darrere nostre amb la trompa a dalt i cridant-nos.

- Si, si, si! Corre que ve, corre que ve… (jo histèrica mirant pel retrovisor)

Al cap d’uns dos quilòmetres a 60 o 70 km/h pel parc ja no ens seguia. Nosaltres teníem el cor a la gola (per no dir que teníem els collons per corbata) i estàvem no cagats, no, el següent. Sorprenent que fos jo la que es va cagar més, aquest cop. Que macos que són els elefants de lluny i quina por que fan quan s’enfaden. Preferim mil vegades que se’ns pugi una manada de lleons a sobre el cotxe que tornar a veure un elefant tan enfadat amb nosaltres. Encara no sabem que va passar, estàvem tan tranquils mirant el Kongoni i no ens devíem adonar que hi havia un elefant allà mateix, i suposem que en estar menys acostumats a veure cotxes es va espantar i ens va voler atacar. Vam passar del Kongoni al cagoni (i no, no vam fer cap foto).

Després de calmar-nos una mica vam caure en què havíem de passar pel mateix lloc per on havíem tingut l’incident amb l’elefant de les mil tones i no ens va fer puta gràcia. Anàvem a tres per hora i mirant per tot arreu, fins i tot darrere les mates més petites, no fos cas que s’hagués amagat, com si no tingués res més a fer. Quin ridícul, som uns pixapins! No vam tenir més emocions fortes aquell dia, a part del viatge de tornada per les carreteres kenianes, que sempre són un esport de risc.