A banda de no voler ser una repetició de tants i tants blogs de gent que parla sobre els canvis amb l’edat us diré que fa poc m’he adonat que… Ostia, merda, si gairebé en tinc 30!!!
No és que sigui un trauma… bé una mica si, però tenint en compte que seria una anciana si fóssim a la prehistòria i que en moltes parts del món actual ja estaria de ple en l’edat madura tirant cap a la decadència, hem de considerar els 30 com un punt d’inflexió (que bé que sona això).
Però punt d’inflexió de què? Doncs mireu, per exemple, gairebé 30 i encara puc comptar els països on he viatjat amb els dits, i no caldria fer servir els dels peus. Com puc dir que m’agrada viatjar si en realitat no sé que collons és. I direu, però si estàs a Kenya! Si, i és la segona vegada que surto d’Europa, perquè si que he nedat lluny de la costa catalana algunes vegades, però com per arribar a un altre continent no. Aquest seria el primer punt i un dels que més em preocupa, el món és molt gran i no he vist gairebé res . Vull dir, perquè no anar a aquells llocs on occident els importi una merda i que realment visquin d’una altra manera sense voler fer copies barates d’una societat en decadència com és la nostra. Aquests llocs existeixen? És veritat o només és una trama publicitària del Discovery Channel i les aerolínies perquè viatgem i ens creiem aventurers? Prefereixo descobrir-ho pel meu compte, però quan? Si he hagut de marxar a treballar fora per poder conèixer bé un altre país.
Segon punt de preocupació extrema, les pors. Una cosa és tenir certes pors quan comences a sortir de l’ou, però ara ja comencen a sonar una mica ridícules. Per exemple, pors que un té quan comença a sortir de l’ou, en el cas de la majoria de catalans és als 18-20 anys (de precoços no en tenim res): agradar als de més, ser prou alt, guapo, prim, intel•ligent per ser acceptat socialment, el futur, els diners, haver encertat amb la carrera escollida, pensar de posar gasolina al cotxe... Doncs bé, 10 anys més tard tinc les mateixes putes pors i molt em temo que no marxaran. Serà possible que encara em pregunti si no hauria estat millor dedicar-me a tocar la guitarra que no la ciència? O que si hauria d’haver estudiat medicina i no biologia? Potser és que com a científica necessito probes que demostrin que l’elecció va ser l’encertada, però on les trobo? I això vol dir que la ciència és la meva vida? Sóc la “huesos” de la sèrie Bones però amb menys maquillatge? (ni de conya piltrafilla).Quan deixaré de tenir aquell formigueig a l’estómac quan penso en el “i si...” potser la vida seria molt avorrida si estiguéssim segurs de tot.
Tercer punt per deprimir-se. Aquelles coses que vull fer i que encara no he fet. Buff, n’hi ha tantes: pillar una motxilla i anar viatjant de tren en tren per tota Europa (motxiller versió fàcil i segura), aprendre a volar (com que no em puc transformar en ocell la idea és saber pilotar un avió), pujar a l’Everest o a qualsevol altre muntanya xunga (potser m’esperi a que el canvi climàtic avanci una mica més i faci més calor), escriure un llibre (la Tesis no compta), entendre de vins (els tasts de vins són una bona manera, i molt cool, d’anar trompa a les 12 del migdia), saber muntar a cavall, burro, llama, poni, estruç o gos gran (amb la meva alçada les opcions són infinites), cultiva la meva pròpia Maria i que sigui de qualitat (no és pot ser un biòleg de veritat si no has cultivat alguna vegada Maria al balcó de casa), viure en una ciutat gran i cosmopolita (no, Nairobi no és la idea que tinc al cap, més aviat Nova York, Barcelona ciutat, Paris...), viure a Àfrica (ep! Aquesta si que l’he feta), Àsia, Oceania..., aprendre a cuinar (però en plan pro, no truita de patates i carn arrebossada), treure’m el títol de submarinisme i submergir-me en mars plens de colors (que el mediterrani està molt bé però te aquell coloret entre marró i verd tot homogeni i aborridet), acabar amb la fam al món (amb aquesta semblo una Miss Espanya), aprendre a navegar a vela (i fer un viatge d’un mes, o més, pel vast oceà) , saber més de fotografia (i no posar sempre la càmera en automàtic), tocar la guitarra bé de veritat i ja de pas saber toca el saxo (que és molt sexi), aprendre a no tenir pressa i gaudir del moment... La llista s’està fent molt llarga. Ara la pregunta és, i tot això ho haig de fer abans de tenir crios? O abans que alguna malaltia m’ho impedeixi (si nois, el temps no és infinit i quan menys t’ho esperes, zasca en toda la boca). Els que tenen nens diran, però per tenir nens no vol dir no poder fer totes aquestes coses. Ah si? Digueu-me, quantes coses d’aquestes heu fet des de que heu procreat? (sense ànim d’ofendre).
Totes aquestes coses que encara vull fer espero poder-les fer i no arribar als 70 anys i dir... “ai nens amb la de somnis i projectes que jo tenia i mira, només he pogut eradicar la fam al món” ;-)
Aquells que tenen menys edat (els calimeros de l’ou) diran “doncs jo ja estic fent un munt de coses súper xules i de les que bacilo mogollón amb els col•legues”, si, ja, vale, i quantes coses més tens en ment? Us ha agradat la meva llista? doncs espereu 10 anys que la vostra serà igual o més llarga.
I els que tenen més edat diran “ja se’t passarà, tots hem passat per aquesta palla mental i acaba passant, fas algunes coses de la llista i després et conformes amb el que tens i fas”. Quina frase més depriment. I si no se’m passa, tindré una crisi dels 30 durant tota la vida? Deixaré la feina per poder fer totes aquestes coses (i em prostituiré per pagar-les)? Ja us ho aniré explicant, o no, necessito tot el temps per complir somnis i no el puc perdre escrivint.
Com podeu veure del tema professional no he dit res. La veritat és que no em preocupa no ocupar llocs de direcció en grans empreses ni tenir un gran sou. Tampoc m’importa no haver estat una d’aquelles persones que valen per dirigir als de més i que avancen en el tema professional a passos gegants. Sóc Post-Doc (només a la feina) i estic ben contenta amb la meva situació i amb la possibilitat de no estar lligada i poder dir en qualsevol moment “a la merda” i marxa a un altre lloc. Potser aquesta és la cosa bona del gairebé 30, tens llibertat econòmica i d’actuació. Però encara ets lliure de fer el que vulguis? I, per quan de temps?

Com dirien Els Pets:
Miro
i cada persona al meu davant
porta
un secret amagat.
Sento
i cada soroll va repetint
que ara encara
depèn tot de mi.
La vida és el que et passa
mentre fas plans per tenir-ho tot lligat.
Si el món es mou,
com puc estar aturat.
Hi ha tantes coses a fer
i em queda tan poc temps per fer-les,
tantes coses a fer,
llocs per recordar,
llavis per besar,
a fora hi ha un dia a punt d'estrenar.
Parlo
i cada paraula dóna pas
a una nova possibilitat.
Per molts camins que tombi
sempre n'hi haurà mil més per tombar.
Si el món es mou,
com puc estar aturat.
Hi ha tantes coses a fer
i em queda tan poc temps per fer-les
Tantes coses a fer,
llocs per recordar,
llavis per besar,
a fora hi ha un dia a punt d'estrenar.
Per molts camins que tombi
sempre n'hi haurà mil més per tombar.
Si el món es mou
com puc estar aturat.
Hi ha tantes coses a fer
i em queda tan poc temps per fer-les
Tantes coses a fer,
llocs per recordar,
llavis per besar,
a fora hi ha un dia a punt d'explotar.